Da capo

informació obra



Autor:
Vol-Ras, Adam Grown
Direcció:
Vol-Ras
Escenografia:
Joan Jorba
Vestuari:
Pilar Albaladejo
Il·luminació:
Joan Segalés
So:
Pau de Nut
Composició musical:
Pau de Nut, Adam Grown
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Vol-Ras
Sinopsi:

Dos tècnics d'escena viuen al seu aire un concert, la seva preparació, els accidents, les seves inquietuds i les il·lusions, els conflictes de relació, la seva fantasia, la rebel·lió dels objectes, el servei de la funció... tot un món.

Un recorregut amb imaginació per un món sonor des del silenci a la música, sense paraules i amb humor. Continuarà l'espectacle demà? Pot ser que un imprevist els deixi penjats i els nostres protagonistes hagin d'empescar-se una solució. Potser han de tornar a començar "Da Capo".

Una obra inspirada en Familie Flöz, en Federico Fellini, en John Cage i en la vida mateixa del teatre i dels músics. Una obra que no ens deixarà indiferents.

Crítica: Da capo

16/12/2015

Un final esclatant de plors i sentiment

per Andreu Sotorra

Hi ha tants «pallassos» aquests dies d'eleccions a les televisions, les ràdios els mitjans de comunicació en general, en els palaus d'esports, places de toros i teatres mal rellogats que costa destriar quins són els pallassos de debò. N'hi ha dos, però, que sense dir ni piu —bé, algun piu d'exclamació i para de comptar!— no ofereixen cap dubte perquè porten la sang del clown a dins i no només volen ras sinó que volen alt.

Trenca-cinc anys de la companyia Vol-Ras i punt i final. Van començar essent tres Joans (Segalés, Faneca i Cusó) —i amb la boca petita alguns els deien que eren com el Tricicle— i han acabat sent dos. Però quins dos! Joan Segalés i Joan Faneca —63 anys i sense intencions de jubilar-se malgrat que es vegin obligats a tancar la companyia— fan amb aquest espectacle de comiat, 'De Capo', una de les seves millors interpretacions de parella. (...)

Amb una història circular —arriben dos personatges amb un bagul i acaben també els dos personatges amb el mateix bagul—, va prenent cos tota una orquestra simfònica que multiplica els dos protagonistes en un nombre força considerable de músics amb els consegüents canvis de caracterització i instrument. Un passi de models de frac i hàbits diversos que caricaturitza des del músic dels platerets, al del violí, la flauta travessera o el director.

Però el gruix de la història es concentra en dos tècnics d'escenari que passen les mil i una, mentre dura el concert, entre caixes d'eines, cables, papers de diari i cubell de les escombraries. És en aquesta parella de tècnics on Joan Segalés i Joan Faneca aboquen tot el clown que porten dins amb un final esclatant de plors i sentiment que es consola amb la descoberta del bagul dels records abans d'envolar-se cap al futur. (...)