Dale Ramón!

Teatre

informació obra


Creació:
Trapu Zaharra
Sinopsi:

«El gran col·lapse» és el pretext d'una firma comercial per llançar el seu producte estrella: búnquers de cinc estrelles. Per promocionar-los organitzarà un concurs en directe que es realitzarà sobre una pista rectangular. El concursant es veurà obligat a executar diferents proves. El públic apostarà a peu de pista sobre la consecució de cada prova. Un espectacle de carrer participatiu que parla sobre concursets humiliants, cataclismes, ansiolítics...

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Dale Ramón!

12/09/2024

Humor primari, caducat

per Jordi Bordes

Els espectacles de carrer, sovint, pensen en un públic espontani, de qualsevol edat, que se senti divertit i entretingut per a una acció inesperada, sovint extravagant, treta de context. Es poden fer accions fàcils, divertides, enginyoses que no renunciïn a un mínim de dignitat actoral. Perquè el públic que s'atura sorprès potser no ha entrat mai a un teatre, però no per això el converteix en un ésser d'una mentalitat del segle XX.

Dale Ramón! parteix d'un joc beneit i divertit: Un programa en directe d'un concurs radiofònic en què es trien els participants en funció de la seva estupidesa. De fet, ve a ser com a la comèdia El sopar dels idiotes. El ganxo del carrer implica que els espectadors tinguin la paciència de conèixer quin serà el final. Aconseguirà el repte? Guanyarà el preuat búnquer aquest reposador de supermercats, convençut en què l'Apocalipsi és d'aquí a quatre dies? Rodrigo García va especular, fa cosa de 20 anys (Goya), sobre la persona que feia de mascota de l'Atlètic de Madrid com una feina de supervivència per poder dedicar-se a llegir llibres i colar-se al Museu del Prado tota una nit com un regal d'aniversari ideal!

La ironia de Trapu Zaharra (teatre trapro, com es defineixen) és exageradament estúpida, que reforça el paper de la persona que domina (la presentadora) respecte al concursant. És cert que el gir final demostra que, en realitat, les tornes són equivocades. Però la insistència a la ridiculització és excessiva. Ben diferent si fos cada personatge que es riu d'ell mateix, que sap veure les seves debilitats i manies i que exposant-les demostra capacitat d'empatia i d'intel·ligència. L'obra aguanta el públic (quasi pel xantatge d'haver concursat a una aposta), o perquè segresta el pare com a coach del concursant. Als espectadors, se'ls agraeix i respecta, però el quadre no sap sortir de la vulgaritat més simplista.