Quins són els llocs de comfort de Joan Baixas? Siguin els que siguin, és evident que aquest artista (ara amb la mirada revolucionada de Cildo Meireles) en fuig tant com pot. Necessita trobar-se en una mena d'abisme; exposar-se al públic amb la incertesa del text, procurant construir la firma en el mateix moment que la presenta a escena. Necessita que tot flueixi. Però, la seva mirada adulta, reflexiva, vaitjada i consensuada, aporta un contingut de fons suggerent i engrescador. Avui és possible trobar encara el prat sota de les llambordes, per més aslfat que hi hagi sobre dels carrers.
El surrealisme serveix per fer de mirall de les actituds rutinàries, absurdes, de la civilització oocidental, d'avui. Ell, contemplant-ho des de l'altra riba se n'adona i ho retrata. Els vestits d'Antoni Miró serveixen per construir uns personatges obscurs, que caminen amb la corbata i la jaqueta posada del revés. No hi ha un sentit comú que agermani. Però, davant d'aquest quadre que podria resultar frustrant (avui la dramatúrgia dels joves dramaturgs remarca un desencís lúcid poc usual en les generacions que haurien d'insuflar il·lusió) Meireles i Baixas exploten en un món fantàstic, oníric, de follets capaços d'empresonar la sirena del consum i la superficialitat i reivindicar la lletjor si hi ha prou llibertat.
Baixas és un avi amb un esperit irreverent, que construeix ànimes arrugant un paper d'embalar i cases. O que narra mentre pinta com a Brindis per Zoé, 2012). És un contador d'històries de sota un baobab, que li agrada generar imatges amb productes de baixa qualitat que serveix contínuament, avui, la societat de consum. Però no és només un gest enginyós, si no, en realitat revela una manera de viure, d'enfrontar les contradiccions vitals i sortir-ne amb un esperit indemne. L'art, el Poder, el diner, l'egoisme, el misteri es donen cita en un espectacle molt obert que convida, finalment, a retratar la grada frontal (en realitat, una mena de mirall d'un mateix) amb unes màscares esperpèntiques que demostren la perversitat de la imatge que ja intuïa en Valle-Inclán. Deixeu-vos amarar, sense entosudir-nos en trobar els finals de tots els camins. Els viaranys són per deixar-los a mitges, per poder gaudir de la llibertat i aprendre de les experiències dels altres. Escoltar i deixar que la canoa porti a la tercera riba del riu, la que no hi és de forma racional.
