De una en una [versos sobre un tejado errante]

informació obra



Intèrprets:
Barbara Cappi, Goretti Pié, Rosalía Zanón
Coreografia:
Barbara Cappi
Il·luminació:
Ana Barroso, Xavi Moreno
Sinopsi:

Inspirada en el paisatge i el treball rurals i evocant la fragilitat, l'equilibri, la matèria i les relacions humanes, la peça combina la dansa, el teatre visual i d'objectes. A partir de la manipulació d'una trentena de teules, les intèrprets dibuixen paisatges visuals i sonors amb un moviment marcat pel treball físic i els esforços reiterats

Crítica: De una en una [versos sobre un tejado errante]

14/09/2021

Intensitat enmig del silenci

per Jordi Bordes

Métrica Bárbara juga amb teules. Les utilitza com a element d'equilbri, de contrapès, per projectar so. Tres noies es mouen donan t ànima a unes teules velles, ennegrides pels fongs i amb le spuntes gastades per les pedregades i la pluja. El seu encert es anar destapant noves facetes d'unes teules que, des de bon principi, es vuen fenr vorera en l'espai escènic una sobre l'altra. Al capvespre, els focus (a peu pla) projecten ombres i la seva acció amv aparent neutralitat guanya en màgia, en poètica. I sí, hi ha la sorpresa. Perquè tot i que pugui ser mecànic el moviment de recollir teules (com aquella dels cubells d'Abacus) hi ha moments de girs sonors. Costa percebre si hi ha alguna teula que està microfonada o si hi ha micrìofins estesos per l'escena que recullen la praàbola de les teules en les mans de les ballarines que les voltegen.

Tmbé és misteriosa la pintura, com esmaltda, de les mans de les ballarines. Com si fossin màquines, o com si la duresa de les teules les hagi imprès aquest color més aviat metàl·lic. Son petits enigmes que atrapen i que ajuden a intuir possibles relacions entre les tres persones, en la situació viscuda. La peça té un tall notable cap al final: de sobte les tres s'amaguen com darrera d'una persinan feta amb tres teules. No hi ha una argumentació per aquest gir, però sens dubtrte, aconsegueix una intensitat quasi inquietant. No hi ha fantasi en la mirada de les tres artistes. només treball i mans aspres pel tacle amb les teules. D'una intensitat similar a la de Carla Farreny a Tour. O Maduixa teatre a Migrare. O, ds clar e aquell mirar nostàlgic d'Alter dels Kamchàtka. En què amb molt poc aconsegueixen expressar molt. L'escena de trenta minuts, evita imaginar les inclemències que pateixen les teules, com són la calor o, sobretot, la pluja. L'aigua és un element catàrtic a l'escena tot i qu, possiblement, si la peça té una posada en escena de carrer nodeu fer gaire viable instal·lar-hi un soitema de reg que en fes l'efecte. En canvi, surten amb les teules a les espatlles. Com qui carrega una motxilla que li carrega les espatlles. És un equilibri que té dosi de contemplació. el públic no gosa aplaudir encara que hagin sortir d'escena i estiguin passadís perl'escoa dart Ondara perquè se'ls veu per les finestres. La intensitat connecta amb l'ànima dels espectadors. La peça, està constatat, commou des de l'aridesa i la distància.