Kamchàtka ho ha tornat a fer, tot arrossegant els peus i apropant molt la mirada, com si fossin miops i alhora procurant mantenir el respecte, la distància per no molestar l'espectador, la persona que els interroga. Aquella corrua de persones amb abrics de tresquarts embotonats i maleta antiga han tornat a aparèixer, aquest cop molt allunyats de la ciutat, com si sobrevisquessin pels camps. Sense ni una paraula, expressen un mar immens de sensacions. Són allò que cadascú vol imaginar. I que recorden aquells immigrants que rara vegada algú s’atrevirà a acollir. Després del treball itinerant (Kamchatka) d’on acollien el veí (Habitaculum) i de quan l’ajudaven a escapar-se, com ells haurien fet (Fugit). A Alter, la solidesa dels intèrprets permet disgregar el grup i que sigui una parella de la companyia, a les fosques i en silenci, la que ensenyi un munt de records, de vulnerabilitat, que convida a donar un cop de mà.
Què faria Beckett si trobés la protagonista de Dies feliços somrient-li amb el seu record? L’ajudaria a sortir de la pedra que la va ofegant? Els de Kamchatka no s’ho pensen dos cops. Es troben els braços perquè l’enterrat recuperi l’alè de viure. Però Alter no vol ser naïf. Trencaria amb aquesta mena de diàleg que la companyia guarda entre espectacles (ben bé com La Zaranda). Han tingut l'instant d'il·lusió, de nostàlgia, de creure que és possible una relació amb els autòctons, amb la gent d'aquest segle XXI. Però sempre tornen a allunyar-se, a perseguir les il·lusions fora del món que avui coneixem. Tenen la covadia dels tímids, dels que han patit el dolor i el desengany i no volen repetir l'experiència.
Són ombres que pampalluguegen amb el joc de la llum i una música que surt d’una pianola o un retall de vida s’exposa en una pantalla fràgil (com una anacrònica moviola), que permeten una alenada optimista, en una arbreda despullada, i que dota Tàrrega un nou escenari, l’enèssim: són els amos en les localitzacions com els del Sismògraf, però sense gaudir de l’exuberàcia natural de contrastos de la Garrotxa (arbredes humides i terra volcànica). Ha estat un dels espectacles més buscats i sol·licitats i seria ideal que trobessin més places (en fires o festivals) perquè la connexió és sincera i l'èxperiència commou i produeix una mena de calfred quan es recorda. L'aridesa del camp a les fosques evoca al Paraules que trenquen ossos (Premi de la Crítica d'arts de carrer 2020)
