Dear Winnie

Teatre | Nous formats

informació obra



Sinopsi:

Durant la lluita contra l’apartheid, el lluitador del Congrés Nacional Africà (ANC) Maurice Mthombeni va escriure una carta a la seva confident, Winnie Madikizela, més coneguda com a Winnie Mandela. Aquella carta va ser interceptada pel règim de l’apartheid i publicada als diaris de tirada nacional de Sud-àfrica per tal de sembrar la divisió dins l’ANC. Maurice Mthombeni va haver de fugir a Europa, però va continuar la lluita des de la llunyania.

El seu fill, el director i rostre visible del KVS (Koninklijke Vlaamse Schouwburg o Reial Teatre Flamenc, de Brussel·les), Junior Mthombeni, va tenir al cap, durant molt de temps, el projecte de crear un espectacle sobre Winnie Mandela. Ara, veient el clima de desunió que regna a Europa i que enfronta els uns contra els altres, ha trobat el moment just per utilitzar la figura de Winnie Mandela com a font d’inspiració en escena. I és que la representació no només fa referència a aquesta dona que, malgrat la humiliació, l’abús i l’exili, va continuar resistint contra el règim de l’apartheid amb una determinació infatigable, sinó que també posa l’accent en allò que podem aprendre avui del seu característic esperit de lluita.

Aquest cop no mirem la història a través d’una lent blanca sinó a través d’una de color. El KVS envia Mthombeni, Fikry El Azzouzi i Cesar Janssens (tots tres formen el trio Jr.cE.sA.r) a la recerca de respostes juntament amb nou actrius, cantants i intèrprets de la diàspora africana. Quan ens hem de revelar? Quan ens hem de sacrificar per una causa més gran que nosaltres? Junts, autors i intèrprets donen la volta al cànon blanc, masculí i eurocèntric, denuncien la manca de representació i critiquen les versions oficials de la història.

No, Winnie no és un personatge sense màcula. Va ser una dona negra que va haver de viure en un món de supremacistes blancs. Potser va tenir ensopegades i va cometre errors, però mai no es va rendir. I per això és un exemple per a tantes persones, tant blanques com negres. Encara avui continua atorgant a la gent el poder de lluitar contra la injustícia. Aquest espectacle, precisament, no vol ser cap lliçó d’història sinó una manera de compartir aquest poder.

Després dels aplaudits espectacles Rumble in da jungle i Malcom X, Winnie Mandela era una font d’inspiració evident per al col·lectiu escènic Jr.cE.sA.r i KVS. Ells voldrien que Dear Winnie sembrés les llavors de l’esperança entre els espectadors i espectadores. Deixeu que aquesta història inspiradora us transporti, gràcies a una representació plena de vida i de música.

Crítica: Dear Winnie

20/07/2021

Winnie vuelve al pedestal

per Imma Fernández

Vibrante, enérgica e inspiradora reivindicación de la figura de Winnie Madikizela-Mandela acogida con merecido entusiasmo en el Teatre Lliure. Junior Mthombeni, director del montaje y artista asociado del Real Teatro Flamenco, de Bruselas, le ha devuelto al pedestal que se ganó a pulso como líder infatigable de la lucha antiapartheid y del que cayó, acusada de fraude, secuestros y asesinato. Tiene el creador de esta obra información de primera mano: es hijo de Maurice Mthombeni, activista del Congreso Nacional Africano que escribió una carta a su confidente Winnie en la que cuestionaba el funcionamiento del congreso y que fue interceptada por el régimen y publicada en los medios para causar la división entre sus miembros. Maurice tuvo que exiliarse y continuó su lucha desde la distancia.

No ha querido el director explayarse en la compleja historia de la que fue mujer de Mandela, con sus luces y sombras, más alargadas por las dramáticas situaciones que vivió y por ser mujer y negra. Llegó a decir la activista que los durísimos interrogatorios que sufrió la enseñaron a odiar. ‘Dear Winnie’ es un tributo, vitalista y musical, a una “guerrera”, como la define Mthombeni, que combatió sin descanso contra las injusticias raciales. Puntea algunos episodios, como el encarcelamiento, e invoca su espíritu de lucha y el legado que dejó, representado en escena por nueve artistas de distintas disciplinas (actrices, cantantes, bailarinas), hijas empoderadas de la diáspora africana. Están estupendas tanto en las actuaciones individuales como en los números corales, de gran vistosidad, fuerza y colorido.

Hay rap, rock, ritmos africanos, danza, teatro, humor, tragedia… y unas muy originales instalaciones sonoras creadas por Cesar Janssens, entre ellas una estructura con hileras de botas que repican una marcha militar. El propio Janssens es el protagonista de una de las secuencias más conmovedoras, cuando aparece en paños menores rodeado por las artistas entre gritos de “¿eres un ser humano?”. Lúcida y sarcástica inversión de lo acontecido a principios del siglo XIX cuando el surafricano negro Saartje Baartman era exhibido en Europa como curiosidad exótica, cual mono de feria.

También conmueve la escena en la que van cayendo las prendas que tapizan uno de los laterales del escenario, evocando los cuerpos caídos en una manifestación. Otro hallazgo es la divertida recreación que hacen las artistas de un grupo de ratones, en alusión a los que, se dice, Winnie tuvo de amiguetes durante su confinamiento aislada entre rejas. Sufrió asimismo el hostigamiento de su pueblo –“Winnie is a bitch”, repiten las artistas- y en el lado crítico se anota el abandono que padecieron sus hijas.

Hay quien dice que si Winnie hubiera sido hombre o blanca nunca hubiera caído del pedestal. Este montaje festivo y trágico pide no juzgar a la activista y reivindica su heroica lucha y su legado: la resistencia frente a las injusticias, tan necesaria también en estos tiempos.