Decadència

informació obra



Intèrprets:
Carles Martínez, Míriam Alamany
Direcció:
Glòria Balañà i Altimira
Autor:
Steven Berkoff
Assesor de moviment:
Montse Colomé
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Àlex Polls
Sinopsi:

Un retrat satíric, mordaç i carregat d’humor negre de la classe alta i el sentiment neoconservador. Un text clau de la dramatúrgia britànica, escrit per Steven Berkoff, considerat un autor maleït i punyent. L’obra, interpretada per Carles Martínez i Míriam Alamany, gira al voltant de la decadència moral d’uns personatges (dues parelles i més d’una traïció) i uns valors representants de l’alta societat “benestant i frívola, culta, rica i banal”. Una història d’amants i desenganys que acabarà amb el triomf decadent de la classe benestant. Una comèdia ferotge que revela allò que la societat intenta emmascarar.

Crítica: Decadència

05/02/2020

La voracitat hedonista de la més alta classe

per Ramon Oliver

La passada temporada vam tenir ocasió de comprovar com li haguessin anat les coses al bo d’Èdip, si enlloc d’haver-se dedicat a resoldre enigmes a l’antiga Grècia, s’hagués posat enamoradament incestuós a l’Anglaterra thatcheriana. L’Eddie que Berkoff ens presentava a “Com els grecs”  tenia unes arrels subproletaries amb aroma a pub greixos amb les quals el nostre protagonista  no es sentia precisament massa còmode. I una llengua desllenguada d’aquelles que si ara poden encara provocar algun que altre escarafall, de ben segur que en el moment en el qual va ser escrita l’obra  (1980) , devien ferir la sensibilitat conservadora de moltes més  orelles susceptibles.  

Però això de dir-la molt grossa, no és ni de lluny un privilegi reservat als que han nascut sense poder gaudir de masses privilegis. I així ens ho demostren sobradament els molt privilegiats protagonistes d’aquesta altra falsa no menys grotesca que aquella. I no menys marcada pel rebuig fastiguejat del seu autor a aquella Dama de Ferro l’herència de la qual encara ara es fa perceptible amb mà de ferro al seu país natal ... i s’escola poc dissimuladament a la realitat política de molts altres indrets. Deia Berkoff parlant de “Com els grecs” que l’idea de connectar la tragèdia de Sòfocles amb l’Anglaterra dels 80  li havia vingut perquè volia reflectir d’alguna manera  - i amb tràgic humor desmesurat- de quina manera li semblava que la   Gran Bretanya  s’estava convertint de forma gradual en “una illa decadent, presa per hordes errants sense cap futur”. I dos anys després d’haver retratat aquella mena de decadència, va voler retratar aquesta altra  decadència representada per una “upper class” per a la qual  “molt sovint aconseguir el plaer, està directament relacionat amb el dolor que causa en la seva consecució” . Una “upper class” allò que se’n diu fastigosament rica , i voluptuosament lliurada a l’exhibició de la seva riquesa , i al menyspreu de qui ni de lluny pot somiar en tenir accés a ella. Una “upper class” que fa de l’excés la seva raó de ser, fins i tot quan l’excés converteix el plaer d’un sumptuós àpat en una cerimònia que acaba entre vòmits i deposicions. Una “upper class” que sap trobar-li tota  l’eròtica ( farcida  alhora de sang i gats accidentalment morts ) associada a una jornada de cacera de guineus ... aquella tan britànica forma de caça abolida oficialment fa uns anys que , si el Déu Boris ho vol, potser qualsevol dia veurem feliçment recuperada. I una “upper class” que fa un ús del vers ben allunyat de cap cànon poètic, i l’utilitza per visualitzar fantasies sexuals que aspiren a seguir-li les passes al diví marqués sàdic... tot i que entre tanta fanfàrria verbal, acabin mostrant més aviat les seves menys engrescadores misèries.

A diferència del que passava a “Com els grecs”, aquí Berkoff no tira mà de cap argument amb rerefons mític. En realitat, aquí pràcticament prescindeix d’un argument, per tal d’anar presentant un seguit de seqüencies – generalment separades al muntatge de Glòria Balañà per canvis d’il·luminació- al llarg de les quals una única parella d’intèrprets es desdobla en les dues parelles que s’alternen al text com si anessin saltant de vinyeta en vinyeta. Aquestes dues parelles que Berkoff va concebre par a que es presentessin a l’escenari vestides amb esmòquing i elegant vestit de nit ( a casa nostra opten per una vestimenta més coloridament extravagant; ja sabem que també l’extravagància és quelcom molt “british”) , en altres circumstàncies podrien ser també personatges d’una comèdia de Noël Coward, un melodrama de Terence Rattigan, o una peça de Pinter  , per esmentar alguns altres il·lustres compatriotes de Berkoff potser més propers l’un de l’altre del que podria semblar .Al cap i a la fi, hi ha també quelcom molt genuïnament britànic en la forma d’escriure de Berkoff, tant quan entra als pubs més sòrdids visitats per l’Eddie, com quan es regala amb el sopar més car de Londres després d’una vetllada escènica de gran gala, om passa en aquest cas.

Certament, escoltades ara mateix, les paraules voraçment provocadores que Berkoff va escriure fa a al vora quatre dècades, han perdut un punt del seu tarannà provocador ( que pot sonar per moments massa esforçat) i potser també , s’han fet en alguns fragments un xic massa obvies. Però per contra, no han perdut vigència, perquè el mirall grotescament deformat que Berkoff plantifica davant aquests personatges segueix reflectint imatges ben identificables al nostre món real. I segueix també donant bona constància del talent que exhibeix la barroca escriptura de l’autor. Un talent que la correcte  posada en escena de Balañà no sempre sap transmetre en tota la seva magnitud. La directora utilitza com a element central del seu espai escènic un gran quadre , la imatge virtual del qual va canviant tota l’estona al llarg de la representació. Però en canvi no pot evitar que les transicions entre una i altra parella es presentin excessivament diluïdes, mancades d’un rutilant tret diferenciador. I no pot evitar tampoc -malgrat l’acurada coreografia que guia l’actuació de Carles Martínez i Míriam Alamany- que la successió fragmentada de vinyetes s’acabi fent reiterativa en excés , i l’estereotip forçat dels personatges acabi alhora desdibuixant –los també  massa .La caricatura ho devora tot , i la brillantor  rutilant de la paraula es fa així una mica difusa. D’altra bandaexisteix també certa descompensació entre els recursos interpretatius de Martínez , i els que exhibeix una Alamany que, en qualsevol cas, realitza un eficaç treball interpretatiu que només se li escapa seriosament de les mans quan arriba l’hora ( sempre perillosa ) de mostrar una borratxera escènica.  I després de la borratxera, vindrà la ressaca que provoca una obra la bilis de la qual segueix encara resultant ben punyent.