Decadència

informació obra



Intèrprets:
Carles Martínez, Míriam Alamany
Direcció:
Glòria Balañà i Altimira
Autoria:
Steven Berkoff
Assesor de moviment:
Montse Colomé
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Àlex Polls
Sinopsi:

Un retrat satíric, mordaç i carregat d’humor negre de la classe alta i el sentiment neoconservador. Un text clau de la dramatúrgia britànica, escrit per Steven Berkoff, considerat un autor maleït i punyent. L’obra, interpretada per Carles Martínez i Míriam Alamany, gira al voltant de la decadència moral d’uns personatges (dues parelles i més d’una traïció) i uns valors representants de l’alta societat “benestant i frívola, culta, rica i banal”. Una història d’amants i desenganys que acabarà amb el triomf decadent de la classe benestant. Una comèdia ferotge que revela allò que la societat intenta emmascarar.

Crítica: Decadència

03/02/2020

Un caramel en vers per desembolicar sense fer soroll

per Andreu Sotorra

El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Aquest mateix any se n'ha vist la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia.

En aquesta ocasió, la peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no es pot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 82 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic.

En segon lloc, esclar, per la interpretació del duet d'aquest parell de còmics seriosos com són Míriam Alamany i Carles Martínez que enfilen el relat com els compassos d'un ball esbojarrat en una nit d'excessos de tota mena —xampany, sexe i rock and roll...!— en vers de rima “popular”, sarcàstic, satíric, demolidor i irreverent sense aturador, amb rèpliques i contrarèpliques que només interrompen uns fugaços minimonòlegs de l'un i de l'altre, enfonsats a la cadira de braços, únic element de l'attrezzo.

I finalment per una elegant composició conjunta de posada en escena que arrodoneix la direcció de Glòria Balañà amb el vestuari, la il·luminació i el moviment que acompanya l'acció dels dos protagonistes amb una austera però impressionant escenografia de sostre, un quadre gegantí de marc de motllura clàssica amb projeccions de pintures tenebroses de tendència romàntica que simbolitzen cadascuna de les escenes que viuen els dos personatges.

L'autor, actor i director Steven Berkoff quan escriu «Decadència», des de la dècada dels noranta del segle passat, no deixa res ni ningú dret que faci flaire d'Anglaterra o de Gran Bretanya o del Regne Unit, des de Margaret Thatcher, la Dama de Ferro —una de les obsessions de Berkoff— a la criticada cacera de la guineu, o la parella dels prínceps Carles i Lady Di, la reina Isabel II, la monarca anglesa i de quinze miniestats més, els lords, els tories i tot Wetsminster i Downing Street sencer i, per extensió, deixa anar aigüera avall la vena racista dels seus personatges contra els negres, els “paquis”, els irlandesos i els jueus que omplen el país i a qui, si estigués a la seva mà, enviarien tots plegats a pastar fang mar enllà.

I el més esborronador és que allò que podia semblar un exabrupte extremista a finals del segle passat s'ha convertit ara mateix en una subtil crida esfereïdora avalada per la meitat més un de la societat anglesa amb l'ascens del populisme ultradretà, el renaixement del conservadorisme i el despertar del sentiment imperialista de la nació que ha desembocat, en l'etapa del primer ministre Boris Johnson —fill d'anglesos nascut a Nova York—, en la incertesa del Brexit i les conseqüències de la caiguda de la bandera anglesa del club dels 27 de la Unió Europea.

Plana tot això i algunes coses més en l'espectacle «Decadència» durant setanta o vuitanta minuts, però sobretot s'hi troba una d'aquelles rareses escèniques imprescindibles cada temporada només aptes per a parelles d'intèrprets amb el bagatge, l'ofici, el mestratge i l'honestedat interpretativa suficient perquè, des d'una aparent modèstia, elevin la caricatura ben amunt com els més grans. (...)