Decadència

informació obra



Intèrprets:
Carles Martínez, Míriam Alamany
Direcció:
Glòria Balañà i Altimira
Autoria:
Steven Berkoff
Assesoria de moviment:
Montse Colomé
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Àlex Polls
Sinopsi:

Un retrat satíric, mordaç i carregat d’humor negre de la classe alta i el sentiment neoconservador. Un text clau de la dramatúrgia britànica, escrit per Steven Berkoff, considerat un autor maleït i punyent. L’obra, interpretada per Carles Martínez i Míriam Alamany, gira al voltant de la decadència moral d’uns personatges (dues parelles i més d’una traïció) i uns valors representants de l’alta societat “benestant i frívola, culta, rica i banal”. Una història d’amants i desenganys que acabarà amb el triomf decadent de la classe benestant. Una comèdia ferotge que revela allò que la societat intenta emmascarar.

Crítica: Decadència

03/02/2020

Farsesc i sofisticat mirall deforme

per Jordi Bordes

El duet Míriam Alamany i Carles Martínez (Les cadires, Maria Estuard, Vells temps), tornen amb una proposta tant ben feta com incòmode. Un altre cop amb la direcció acurada de Glòria Balañà (La marca preferida de las hermanas Clausman), dóna una patina prou bernhardiana (L'home de teatre, Davant la jubilació) a la societat burgesa occidental. L'excés, el barroquisme, el plaer immediat (intel·lectual i sobretot carnal) evoquen a un viure amb impunitat, sense remordiments una buidor que, cada cop es fa més evident i profunda als ulls dels protagonistes i, sobretot, dels espectadors..

El mirall escup deformat. L'ego de cada protagonista (els dos actors es doblen en dues parelles d'amants que s'enganyen, es volen fer la vida impossible i són incapaços de rebel·lar-s'hi perquè ja els va bé aquesta traïció doble) fa impossible adonar-se de la seva buidor. L'ànsia de superioritat fa que cada cop s'actui amb menys correcció. La lluita és per manar, disfrutari, sobretot, sentir-se estimat. Però com més posen a prova la targeta de crèdit, menys els val tot allò que han fet i viscut.

L'espai és buit tot i que un quadre imponent (amb un audiovisual que va modificant la imatge, sempre evocant un naturalisme pictòric, quasi romàntic) permet imaginar els canvis d'espais. Una butaca completa el quadre. Res més. La interpretació ompla la resta. Són uns personatges tant orgullosos de sí mateix que acaben tenint aire de caricatura. No hi ha una empatia o identificació.; la distància entre el que s'interpreta i la veritat de cada espectador és profunda. I cal dosi d'enginy per mantenir la tensió d'una nit d'excés. Probablement, són el quadre antagònic a Aquella nit, en què es narra una festa inesperada entre dos desconegut, en plena crisi del 40. El to de superioritat de mirar per sobre de l'espatlla situa aquesta posada en escena de Berkoff (Com els grecs) en el prisma dels membres d'aquell espectacle de Les variacions Bildelberg de la Sala Trono. En aquella ocasió, el to cabareter trencava la quarta paret i convidava a prendre decisions aparentment decisives pel futur del planeta. Ara, el públic només pot veure com tot s'esmicola, es podreix, es banalitza...