A Catalunya, ha sovintejat presentar el Thomas Bernhard entossudit amb les misèries (i enveges) de l'art. Però aquest autor austríac va ser un veritable flagell a la consciència dels seus ciutadans, perquè molts d'ells havien tolerat (quan no beneficiat, directament o indirecta) del nazisme. El director Krystian Lupa fa la seva primera producció amb repartiment íntegrament català. És més. Accepta fer-ho en català, una llengua que desconeix i que, per tant, ha de confiar en com dir l'accentuació de les rèpliques. És cert que compta amb tres grans espases (Pep Cruz, Marta Angelat i Mercè Arànega).
Bernhard entén que la forma més cruel d'expressar la impunitat és planxant la toga del germà, president de l'Audiència i excap en funcions d'un camp de concentració nazi. A l'escena d'intimitat, la germana amb unes opinions flagrants (que encenen la incredibilitat del públic), li respon el silenci de la germana petita, sempre en la seva cadira de rodes i que es mossega la llengua de tot allò que ha après llegint i escoltant. Pateix la mateixa indignació que els espectadors (tot i que ja ha après a tirar-s'ho a l'esquena per no ser víctima de segona volta): La víctima de la bomba americana resulta ser la més contrària a les polítiques feixistes. Ferida pels que els voldria que l'alliberessin, ara pateix en silenci la contrarietat de viure amb qui la protegeix i alhora la fustiga com a responsable de tots els mals.
L'espectacle, estrenat al Temporada Alta, esdevenia un tríptic perfecte amb Les Benignes en què un oficial alemany s'excusa de les seves accions i, encara també d'un Nicht Schlafen (Sense dormir) d'Alain Platel que reflexiona (de manera molt abstracta) que després d'una guerra sempre hi ha una necessària reconciliació (espai on els botxins es poden amagar entre les víctimes i estalviar-se el càstig que acabi amb la impunitat política). Al Lliure, la densitat és pot mossegar. El quietisme de Lupa arriba a fer endarrerir la imatge del mirall del menjador: les images que captura arriben en retard (com aquell acudit de Quino). Finestres que empassen tanta llum com poden, àmpits plens de pols que, inicialment haurien pogut servir per decorar amb les ceràmiques més sinistres; portes petites, per evitar que les ombres s'escapin. Tot i l'alçada del pis, el silenci i el ritme d'arrossegar els peus (o la cadira de rodes) fa que el discurs amari bé cada racó de l'escena. A l'estrena, certament es feia difícil sentir bé les rèpliques (sovint dites en xiuxiueig) a la majoria dels espectadors. No semblava importar-li a Lupa, assegut al darrere de tot, que reia i s'exclamava com un nen celebrant cada gest i cada intenció dels actors per retratar la sordidesa dels seus personatges.
