Davant la jubilació

informació obra



Intèrprets:
Marta Angelat, Mercè Arànega, Pep Cruz
Escenografia:
Krystian Lupa
Il·luminació:
Krystian Lupa
Vestuari:
Piot Skiba
Vídeo:
Lukasz Twarkowski
Producció:
Teatre Lliure, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya
Coreografia:
Tao Ye
Composició musical:
Xiao He
Estrena:
Temporada Alta 2016
Companyia:
Obeses
Direcció:
Antoni Font-MIr
Sinopsi:

Un text fonamental del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard basat en fets reals. El feixisme, revisitat per Krystian Lupa. A l’extrem de l’actualitat. Irreductible.
 
"Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.
Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.
Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.
Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.
La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.
Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç..."

Krystian Lupa

Premis de la Crítica 2016 categoria espectacle

Premis de la Crítica 2016 categoria actriu (Marta Angelat)

Premis de la Crítica 2016 categoria espai sonor (Roger Ábalos)

Crítica: Davant la jubilació

23/10/2016

Interpretació "lupiana"

per Núria Sàbat

Finalment, Salvador Sunyer i el Festival Temporada Alta s’han sortit amb la seva: aconseguir que Krystian Lupa dirigeixi actors catalans. I cal agrair-los-ho, perquè el resultat és francament bo, molt bo.

L’aliança Thomas Bernhard – Krystian Lupa sempre ha funcionat, Ritter, Dene, Vos (Temporada Alta, 2006 i 2010), El forn de calç (TA 2007) o Tala (TA 2014), en són una bona prova. Bernhard posa el text en primer terme, un text que ha d’arribar net, sense artifici... perquè, per a ell, el teatre és per ser escoltat; la paraula n’és la base i l’actor qui ens l’ha de fer arribar, sentir, viure... Un concepte proper al del director polonès, amant del mot clar i la pausa llarga, dels silencis carregats d’intencions, de revestir la brutalitat amb la calma més violenta...  que convergeixen en el virtuós naturalisme amb què Lupa vesteix tots els seus muntatges; un naturalisme que du, per descomptat, el seu segell i al qual pocs dels nostres intèrprets hi estan gaire avesats. Pep Cruz, Mercè Arànega i Marta Angelat han assumit el repte i no només l’han superat sinó que es converteixen en uns molt bons intèrprets “lupians”; especialment Mercè Arànega, senzillament magnífica.

Davant la jubilació, un dels textos més crítics de l’autor austríac, parteix d’un fet real –l’anomenat cas Filbinger– per atacar amb virulència la complaent “submissió” –adhesió, en molts casos– que una bona part de la societat –especialment, la seva– va mostrar cap al nacionalsocialisme. Bernhard hi aboca una visió agra –i malauradament profètica si tenim en compte l’auge que aquesta ideologia pren actualment a gran part d’Europa– en què també se senten ressons del memorable Ritter, Dene, Vos, amb el qual manté paral·lelismes evidents.

Tres personatges tancats dins l’atmosfera densa i resclosida d’una sala menjador tan decadent i decrèpita com els seus estadants: Rudolf, Vera i Clara, tres germans units per un passat tan fosc com miserable al qual semblen condemnats i en què l’element masculí esdevé generador i desencadenant del conflicte.

Som a 7 d’octubre: Vera planxa i parla –o millor dit, monologa– amb la seva germana Clara, asseguda en una cadira de rodes a conseqüència de l’impacte d’una bomba que va caure a l’escola. De tant en tant li torna resposta, però només per mostrar-li el seu desacord i un punt de vista antagònic. Esperen Rudolf –president de l’Audiència Nacional a punt de jubilar-se– per celebrar, sense remor i amb les persianes abaixades perquè ningú no se n’adoni, l’aniversari del seu idolatrat Himmler, a qui Rudolf va conèixer quan l’actual jutge comandava un camp d’extermini. És un ritu anual, aquest cop sense convidats, que sol desembocar en finals humiliants i inesperats.

Sota la muda i obligada presència de Clara –testimoni tan lúcid com inofensiu a causa de la seva minusvalidesa–, Rudolf i Vera reviuen un passat que enyoren i anhelen veure ressorgir. Perquè hi creuen, perquè llavors la gent era amable i culta, perquè hi van ser feliços i, en definitiva, perquè tot plegat era l’estat “natural” de les coses... Un convenciment immunitzador que els permet viure la seva immoralitat sense cap mena de complexes ni sentiments de culpabilitat. I això és el que encara fa més por.