Torna Krystian Lupa
a Temporada Alta, quasi com la tardor i el propi festival. Enguany hi ha
novetat i gran expectació: per primera vegada, Lupa treballa amb actors
catalans. Per fer-ho ha escollit un text de Thomas Bernhard, potser l’autor de
qui més obres ha posat en escena i li coneix molt bé les
urpes. És molt difícil que un text de Thomas Bernhard pugui deixar algú
indiferent: l’escriptura de Bernhard és una sacsejada per a les consciències
adormides i un avis constant sobre la precarietat moral de la humanitat. Però malgrat el seu pessimisme, el
sarcasme i la crueltat que aplica en dibuixar els seus personatges és d’un gran
sentit de l’humor. Lupa ho sap prou bé. Potser aquesta Davant
la jubilació sigui un dels seus textos més despietats. Aquí Bernhard
retrata la misèria moral de tres germans, clarament vinculats al nazisme, en
l’estricta intimitat de casa seva. El “noi de la casa”, ja a les portes de la
jubilació, és, a més, president de l’Audiència Nacional, malgrat haver estat el
màxim responsable d’un camp d’extermini. Un plantejament com aquest requereix
un repartiment, no només de primeres figures, sinó amb un plus de gran valentia
actoral. Aquí els valents són: Mercè Arànega/Vera, la germana fidel a la
memòria del pare, enamorada del seu germà, a qui admira i
serveix amb incestuosa devoció. Marta Angelat/Clara, lligada a una
cadira de rodes, des que un bombardeig aliat la deixà paraplègica. L’esperit de Clara sembla ser més lliure
que els dels seus germans però, la seva dependència, a més d’impossibilitar-li
la fugida, la fa cruel i amarga amb Vera i muda i indiferent davant Rudolf/Pep
Cruz. L’hereu és un
retrat viu del nazisme: d’aparença neta i polida, seriós i ferm, però capaç
dels crims més abjectes fins a traspassar el tabú de l’incest. Se’ns presenta
com un gran admirador d’Himmler fins al punt de celebrar com la data més
important del calendari el dia que va poder intercanviar unes poques paraules amb ell. Un monstre d’aquesta
envergadura sembla demanar una estètica “sistemàticament deformada” per
portar-lo a escena. Malgrat això, Lupa insisteix en el seu particular
naturalisme; un naturalisme que no està renyit amb la més absoluta
contemporaneïtat. Perquè aquest naturalisme està impregnat d’atemporalitat a
força d’anacronismes. L’escenari se’ns mostra com
la caixa de la que s’ha llevat explícitament la quarta paret: els marges
d’aquesta estan pintats d’intens vermell -per a què a ningú se li escapi la
seva qualitat de voyeur-, una mena de signatura del director. Com a bon deixeble del seu
mestre Tadeusz Kantor, Lupa
dissenya l’escenografia i la il·luminació de l’espectacle. Estem en una sala
d’una casa de l’alta burgesia austríaca, les dimensions així ens ho assenyalen,
però els mobles són escassos, petits i rònecs; com rònega i desgastada és la gran
catifa. La decadència i la floridura s’escampen per tot l’espai, des del renegrit parquet fins les cantonades de les
parets. Aquestes deixen veure un esgrogueït paper pintat amb la Creu de Ferro
com a únic, reiterat i difuminat motiu. Sobre la paret frontal, es
projectarà a estones la imatge sobredimensionada dels personatges: a vegades
congelant la imatge de l’instant, altres, en moviment, en la mateixa escena
però en moments diferents o simplement fent de tornaveu d’allò que estem
veient. També s’hi projectaran les fotos de l’àlbum familiar per il·lustrar-nos
els records que els germans desgranen a escena. Tot plegat fa l’efecte d’un
desplegament de tètriques fantasmagories més vívides que els propis
personatges. “El monstre” s’exhibeix així, tal com és! Mercè Arànega, Marta
Angelat i Pep Cruz li posen veu i cos amb la mateixa naturalitat, o més inclús,
amb que donarien vida a un entranyable personatge txejovià. Sense escarafalls
ni subratllats, a vegades trepitjant-se i potser balbucejant, amb alguna frase
o paraula que no se sent prou... per fer-ho cal ser molt valent! Posar-se a
disposició d’un director que marca els actors des de la cabina tècnica és d’una gran generositat. Tot
això per dir-nos que al “monstre” no li escauen grotesques deformacions, perquè
conviu amb nosaltres, el tenim molt a prop i, fins i tot, pot presentar-se com
un autèntic benfactor allunyant del nostre entorn una font d’emissions tòxiques!
