El trio d'actors Sílvia Bel, Míriam
Alamany i Carles Martínez van fer un preciós i vaporós Pinter a la Sala Beckett. Eren els Vells temps, que navegaven de la comèdia i
l'equívoc a la violencia soterrada i a la gelosia. Ara, novament, sota
la direcció de Sergi Belbel són els principals protagonistes
d'aquesta Maria Estuard, que regna al privilegiat palau del Lliure de Gràcia. El tema històric i la mirada romàntica de
Schiller han obligat a marcar una distància notable amb
l'espectador. Tot i que el conflicte sigui entre dues dones
poderoses, que recelen de l'ombra que pugui fer una a l'altra, el
text carregat d'imatges és un viarany dificultós per on han de dir
els actors i que l'espectador ha de respirar amb avidesa. És complex el doll de
metàfores i girs gramaticals per a una trama amb un conflicte ben concret . Aquest terreny a desbrosar
contrasta amb un espài escènic que té poc de romàntic. D'un
fort simbolisme, construeix un castell conceptual, amb unes reixes
que tanquen Maria Estuard i unes butaques que Isabel I anirà llençant a terra, (com qui sacrifica els peons d'una partida
d'escacs o exclou de la confiança del govern).
Míriam Alamany té un recorregut
gràcies a què el seu personatge transita de la seguretat per
disposar del poder absolut, de tenir una posció dominant al tauler a
patir un escac que pot ser mortal en l'acte tercer. Hi ha el clímax
central, quan Sílvia Bel (amb una Maria Estuard mutant, que salta de la
sorpresa a la veneració i, de la demanda de pietat a l'amenaça i
l'atac desesperat). Schiller va disposar entre tots els personatges
històrics, un jove, Mortimer, (Marc Rius) que és qui l'ideari
romàntic, despesperat, que prioritza l'amor, el desig, a la freda raó. El que podria haver estat
deixeble del covard Leicester (Àlex Casanovas) i un maquinador William Cecil (Carles Martínez) no
ho podrà ser per haver estat impregnat pel virus del romanticisme.
En la posada en escena de Belbel, aquest personatge arriba, ja, massa desbocat a l'escena: no es pot veure com fa la
transformació que, de fet, també coincideix prou amb el Hamlet
de Pol López i Pau Carrió, tot i que aquests sí que connnectaven amb l'emoció del públic.
L'obra, d'una factura preciosa amb un
espai que va embrutant-se (molt bona troballa) amb les restes de
l'escena anterior, té moments desesperats però que no connecten amb
el públic. Sí, ressona llunyament la politització de la Justícia
(amb el Tribunal Constituacional que atura tot allò que el govern
espanyol en funcions o no, no pretén discutir) el discurs de Maria
Estuard però no afecta al cor de l'espectador. La gravetat d'una
execució desmesurada, injusta, per salvar aristòcrates vulgars, que
juguen a ser grans estrategs sense comptar que altres hi perden la
vida és contundent però no commou el públic. Potser aquest és el
gran problema d'aquesta producció, sobretot si pretén fer justícia
al mar de fons romàntic, que tot ho ha d'embriagar, que tot ha de
ser sentit i implicar actituds més desesperades. El metall de Maria
Estuard és ben modelat però mortalment fred. Belbel, com ja li va
passar amb aquella Fedra (Romea, 2015) aposta per una posada tant clàssica
que acaba sent una sutura asèptica, ensupida. Sense necessitat a
recórrer als tòpics de Manel al Mort d'un heroi romàntic
potser sí que hauria d'esquirtxar d'alguna forma aquest batec
dolorós i carregat de ràbia de les dues reines a la platea, en unes
grades que confronten un espai extremadament llarg. És panoràmic
com aquells Vells temps però no hi ha espai per al punt de fuga amb
el que juga Broggi a la Biblioteca de Catalunya algun cop i que
resulta tant suggerent i catàrtic.
