Separació de poders, politització de la
justícia, dues nacions dins un sol territori, fanatisme, judicis precipitats, empresonament...
tot i semblar que parlem d’ara i aquí, som a l’Anglaterra del segle XVI. Regna
Elisabet I, l’anomenada reina verge, instal·lada en la comoditat d’una posició
que només li demana satisfer els seus súbdits i que l’arribada de la seva
cosina Maria Estuard, reina d’Escòcia i pretendent legítima del tron, alterarà
tràgicament.
Isabel Tudor és una de les figures femenines
més visitades per la literatura i el cinema i que ha generat una atracció comprensible
i justificable atesa la seva personalitat i les circumstàncies històriques que
l’han convertida en tota una llegenda. Friedrich von Schiller –un dels màxims
exponents de l’Sturm und Drang alemany– també li dedicà una obra de cinc hores que
Sergi Belbel, molt assenyadament, ha reduït a dues. Fidel als postulats
preromàntics que exalten el valor de la llibertat i la dignitat humanes, la
seva visió s’hi adapta i s’eixampla en mostrar el vessant més humà dels
personatges, que són dones i reines, i en idear un dels moments dramàticament
més intensos i llaminers: la trobada, imaginària, entre Isabel i Maria.
Una trobada construïda com un duel entre dues
dones que necessita dues actrius potents i sensibles; dues actrius com Sílvia
Bel –magnètica, com sempre– i Míriam Alamany, que recorre amb encert el difícil
equilibri emocional de la seva reina i sap mostrar-ne llums i ombres. També
Fina Rius (la fidel Hanna) i Jordi Banacolocha (Amias Paulet) troben el to i l’actitud
adequades. A l’altra banda, una correcta, però massa cridada i no sempre prou
matisada, interpretació de la tríada formada per Àlex Casanovas (comte de
Leicester), Marc Rius (Mortimer) i Carles Martínez (baró de Burleigh).
I si l’excessiva distància en què es mouen els
personatges –un llarg i polivalent passadís central– no juga del tot a favor
del muntatge, sobretot en les escenes que els enfronta cara a cara, l’esplendent
vestuari dissenyat per Mercè Paloma li atorga un clar valor afegit, ja que, seguint
la proposta del director, distingeix entre l’època isabelina, on situa les dues
reines, i una altra de més actual en què situa la resta dels personatges, dels
quals n’evidencia la contradicció entre l’aparença i el tarannà: la vestidura
negra i gairebé monacal de Maria cobreix una altra peça d’un roig intens,
carnal... mentre que els luxosos, resplendents i enjoiats vestits d’Isabel embolcallen
un blanc insuls i pudorós.
