Maria Estuard

informació obra



Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Jordi Banacolocha , Sílvia Bel, Àlex Casanovas , Carles Martínez , Fina Rius, Marc Rius, Francesc Garrido, Òscar Rabadán
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Toni Santos
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Amb l’ajut de nobles del seu seguici, Maria Estuard, reina d’Escòcia i presonera al castell de Talbot per ordre de la seva cosina Isabel I d’Anglaterra, conspira per salvar la vida i recuperar el poder polític. Un enfrontament entre dues reines, dues religions, dues nacions, però també, i sobretot, entre dues dones amb poder.

"En un moment de convulsions polítiques, a casa nostra i a tot Europa, és bo reinterpretar aquells clàssics que ens recorden que la lluita pel poder (polític, social, religiós) ha estat sempre plena de conspiracions, males arts, jocs bruts i també això que ara anomenem ‘personalismes’. Dues grans dones, representants de dues grans nacions dins un mateix territori, s’enfrontaran acarnissadament per veure qui domina qui. 

Plantegem una nova lectura del text de Schiller condensada només en set personatges i anant a l’arrel del conflicte, tant polític com humà". 

Sergi Belbel

Mercè Paloma, finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2016


Crítica: Maria Estuard

08/05/2016

Un duel lluminós

per Andreu Sotorra

Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany).

Dos personatges històrics femenins controvertits, forts i febles a la vegada —això pretén mostrar Schiller i encara més la versió de Sergi Belbel—, que han generat al llarg del temps múltiples recreacions teatrals, cinematogràfiques i operístiques. D'uns fets convulsos del segle XVI, el poeta Friedrich von Schiller (Marbach am Nechar, Alemanya, 1759 - Weimar, Alemanya, 1805) en refà una història que publica l'any 1800, cinc anys abans de la seva mort, i que s'inscriu dins del corrent del romanticisme, farcida d'un discurs intens, epidèrmic i, per la seva naturalesa —odi i enveja, vencedors i vençuts, política i religió—, es podria dir també que absolutament intemporal. (...)

Sergi Belbel ha carregat les tintes sobre cadascun d'aquests dos caràcters femenins i els ha situat, els dos, al límit. Per tant, hi ha una evolució tant en el personatge de la reina Maria Estuard com en el de la reina Isabel I, una evolució que els despulla l'ànima a través del discurs i que, metafòricament i literalment, les allibera a les dues dels vestits reials, però fent que Maria Estuard conservi la seva bellesa i dignitat fins al vestit de dol i el cadafal, mentre que Isabel I per la seva elegància i la seva dignitat fins i tot amb la perruca postissa arrossegada per terra.

Potser és una mirada, la de Sergi Belbel, més maniqueista que la que faria el mateix Schiller. Sembla com si el director i autor de la versió prengués partit i, com alguns dels personatges que envolten les dues reines —el comte de Leicester, el baró de Burleigh, el carceller major de Maria Estuard o el jove Mortimer— se sentís atret més per la bondat i seducció espontània de Maria Estuard que per la severitat i la venjança gairebé de bruixa malèfica d'Isabel I. Una opció que dota de segell personal la seva versió i que acaba donant-li la força que necessita una nova mirada des del segle XXI. (...)

L'obra no fa res més sinó refermar la capacitat dramàtica de l'actriu Sílvia Bel (Maria Estuard, reina d'Escòcia) i no redescobreix pas, però sí que situa també en el seu autèntic potencial, a vegades amagat sota una falsa etiqueta d'humor, la també capacitat dramàtica de l'actriu Míriam Alamany (Isabel I, reina d'Anglaterra). El seu duel és una de les posades en escena antològiques que no decebrà cap dels espectadors. (...)