Depois do silêncio (Després del silenci)

Teatre | Nous formats

informació obra


Direcció:
Christiane Jatahy
Sinopsi:

Amb aquesta peça sobre la resistència, la directora brasilera Christiane Jatahy, guanyadora aquest estiu del Lleó d’Or de la Biennal de Teatre de Venècia, tanca seva trilogia sobre la violència. Després de presentar fa un any la seva adaptació de Dogville de Von Trier, Jatahy analitza com s’entrellacen el racisme i el capitalisme. Des del tràfic d’esclaus fins a Bolsonaro. Basat en la premiada novel·la Torto Arado, les protagonistes femenines estan compromeses en una lluita contra l’ordre mundial i per una oportunitat de canvi. Història de la violència colonial no resolta, a Depois do silêncio Jatahy torna a barrejar dues formes d’art, el teatre i el cinema, per superposar realitat i ficció.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Depois do silêncio (Després del silenci)

30/10/2022

Vida escènica que s'escapa com el riu

per Jordi Bordes

El Temporada Alta va descobrir una Christiane Jatahy intuïtiva, que necessitava posar primers plans als seus espectacles amb jocs de càmera a l’escena. Aquell Júlia (2013) de cinema live, inspirat en el text de Strindberg, era cruelment revelador, pel que ensenyava i pel que, podent-ho fer, deixava a la penombra. Ara Depois do silêncio, que parteix de la novel·la Torto Arado, fa una exposició frontal. Ben diferent a l'experiment de I si elles marxessin a Moscou? Ara, el públic assisteix a una mena de conferència representada amb una gran pantalla que desplega la immensitat de la Chapada Diamantina (un territori quasi verge propietat de latifundistes més gran que tota Catalunya). El cop és frontal, rebota. Impacta però no fereix, com si la quarta paret impedís involucrar-s’hi. La proposta que denuncia la impunitat dels terratinents davant els crims que encarreguen per desactivar el moviment dels Sense Terra és potent en el contingut i impactant en els recursos, però massa feble en la connexió. La connexxió dels Sense Llar als Sense Terra davant d'un capitalisme egoista i voraç no troba connexió, fins ara. i així aquella denúncia es queda com una pel·lícula ben filmada, com una víctima més que no sabrem com dignificar el seu compromís cap als més pobres. És com pensar amb recordar les víctimes que, esperonats per la Teologia de l'alliberament, defensen un altre món possible però que el Poder insisteix a esclafar. I la societat occidental, acomodada, no reacciona.

La festa intensa que s’ha rodat a les comunitats Remanso i Iúna (Brasil) sobreviu a l’escenari amb la presència dels actors que hi arriben a interactuar, però no puja per la grada. De fet, aquest exercici ja es va provar a O agora que demora (2019), a partir d’un particular Ulisses indígena. També a A floresta que anda, el públic va entrar a l’escenari, com si fos una instal·lació en què se sobrevivien alguns quadres del banquet de Macbeth. Intents de generar una connexió més o menys reeixits. Ara, hi ha renunciat. I així el testimoni de João Pedro Teixeira queda exposat fredament. Sí que hi ha una certa vibració amb el misteriós ganivet i la trampa per caçar el llop (recordeu Terra baixa? Som al cap del carrer). Però és un repic de tambor que continua quedant allunyat. I és una llàstima perquè tots voldríem combregar amb aquest dolor.