Desdèmona. Alba Sarraute

Nous formats | Circ

informació obra



Dramatúrgia:
Alba Sarraute
Direcció:
Alba Sarraute
Autoria:
William Shakespeare
Sinopsi:

Segur que recordeu la història: un home amb una dona que l’estima s’escolta els mals consells d’un fals amic i acaba lliurat a una desconfiança extrema de conseqüències fatals. Shakespeare ens va parlar de la gelosia en una peça que haureu vist al teatre i al cinema, però que difícilment us han explicat amb el llenguatge del circ. Ho fa l’Alba Sarraute, que la titula amb el nom de la protagonista femenina i que s’envolta d’una troupe de grans artistes. Un cor anònim i uns acròbates us introduiran en la història amb les seves torres humanes. Aquí, Desdèmona és el Sol i Otel·lo, la Lluna. I tots dos faran servir la tècnica del mà a mà i algunes més, per explicar-vos com, malgrat que s’estimen, no s’han pogut trobar a causa de la por instigada per un Iago que maquina plans malèfics dalt d’una escala d’equilibris. Un enamorament explicat des de les acrobàcies o el conegut episodi del mocador robat a Desdèmona narrat amb trucs de màgia són algunes de les propostes de l’espectacle. Us podeu imaginar una manera més potent i encertada d’expressar la gelosia que amb un número de llançament de ganivets? Això és pur Shakespeare, sí, però, a la vegada, és circ del bo. La bàscula, la roda Cyr, les tècniques de clown... Tot ho fan servir l’Alba Sarraute i els seus còmplices en un muntatge que potser és energètic i fins i tot explosiu, però també és pura poesia i, a més, té música en viu servida per un saxofonista i un violoncel·lista que interpreten personatges de l’obra, mentre confegeixen en directe la banda sonora de la proposta.

És una nova mostra del talent multidisciplinari de l’Alba Sarraute, clown, actriu, intèrpret musical i acròbata. Es va formar a l’Aula de Teatre de Mataró, a l’obrador de la Sala Beckett, a l’Escola de Circ Rogelio Rivel i a l’Académie Fratellini de París. Ha fet teatre de carrer, ha treballat amb companyies teatrals, com Animalario (Capitalismo, hazles reír, 2013), i de circ, com Hopla Circus; ha muntat els seus propis espectacles (encara es recorda Mirando a Yukali) i ha col·laborat amb Pallassos sense Fronteres. Potser la recordeu interpretant la Míriam, la veïna del famosíssim Circus Klezmer nascut al Circ d’Hivern de l’Ateneu 9 Barris, actuant al musical Llits amb Albert Pla i Lídia Pujol, o presentant espectacles del festival Mercè Arts de Carrer de les festes de la Mercè de Barcelona. A més, ha dirigit companyies com Animal Religion, PSiRC, Marcel et ses Drôles de Femmes o l'espectacle Rojo estándar, entre d’altres.

Crítica: Desdèmona. Alba Sarraute

25/02/2023

Alè de circ contemporani amb segell femení

per Andreu Sotorra

La Desdèmona de Shakespeare es va casar contra la voluntat del seu pare amb Otel·lo, conegut de mal nom com “El moro de Venècia”. Desdèmona ha tingut poques oportunitats per donar la seva versió dels fets. I una de les oportunitats l'hi ha concedit la pallassa, dramaturga, actriu, cantant... i etcètera, etcètera, Alba Sarraute. I ho ha fet, esclar, a través de la disciplina que la caracteritza: el circ, ella i Les Ofèlies i una troupe de les que fan enveja, per la seva envergadura, en els temps escènics que corren.

Amb el personatge de Desdèmona com a protagonista, Alba Sarraute tracta escènicament el tema de la violència de gènere. No és la primera vegada que s'acosta a una de les icones de l'imaginari shakesperià. El desembre del 2019, dos anys abans d'estrenar aquesta «Desdèmona», en va fer un tast de cambra que es va poder veure a la sala El Maldà sota el títol «Desveriacions d'Otel·lo» on Alba Sarraute rebatejava també els espectadors de Desdèmona i feia que el Sol fos Desdèmona i la Lluna, Otel·lo. I a Iago, li deixava el paper de la Por, per maquiavèlic i malvat. Allà, malgrat que Alba Sarraute s'ho feia tot tota sola, ja apareixia el mocador vermell, una peça que es recupera en l'actual «Desdèmona», amb la diferència que ara la companyia s'ha eixamplat i la “cambra” d'El Maldà s'ha convertit en un escenari de considerables dimensions, com el de la sala Tallers del TNC, que li permet incloure-hi tota la iconografia i l'utillatge que el muntatge requereix.

Alba Sarraute manté, en un espectacle d'una hora justa, la màgia de la fusió del teatre, la música i el circ. I com que no hi ha circ sense parlar italià (“se non è vero, è ben trovato”), la seva entrada —tot un ocellot de coloraines— és farcida d'un discurs clownesc en italià. Com en un espectacle-concert, abans de la seva entrada, dos músics a peu d'escenari fan d'introducció com si fossin corbs gegants sorgits del fons operístic.

Més operístic encara són els telons de fons, que acabaran desmuntats, cametes avall, i la resta de personatges que van apareixent a vegades disfressats amb màscares com si fossin a l'esplanada de San Marco de Venècia... potser per allò que deia del mal nom de “moro de Venècia” penjat a Otel·lo.

Tot transcorre amb moments coreogràfics, un ball clàssic de puntes, si es pot dir així, de Desdèmona; una aproximació al flamenc, si es pot dir així, amb un “cante jondo” a la catalana que deixa el mascle com un drap brut; acrobàcies “ale hop!” a l'espatlla; la perxa xinesa; l'escala d'equilibris; la roda Cyr i un esglaiador llançament de ganivets que encercla la víctima.

Amb aquestes escenes, la recreació de la trama de fons d'«Otel·lo» de Shakespeare va prenent cos. Millor, esclar, per a aquells espectadors que coneixen la tragèdia d'Otel·lo, però igualment interpretable per a aquells que s'hi enfrontin de cap i de nou a través de la mirada entre tràgica i lúdica que Alba Sarraute fa per denunciar un cas més de gelosia i de poder descontrolat de l'home sobre la dona.

L'espectacle es tanca amb una nota d'humor —tal com toca a una dramatúrgia que ve signada, en bona part, pel gènere del clown— amb les intèrprets bessones Anna i Berta Pascual que desvelen que, de Desdèmona, n'hi pot haver més d'una, i que, en el fons, tot el que s'ha vist abans és pur teatre. Un pur teatre que les ha condemnat a elles dues a no poder dir ni piu i que, ara, amb els llums oberts a tot drap, aprofiten per venjar-se'n. Vestimenta fora, de bracet i cap a casa. I sempre deixant un alè de circ contemporani amb segell femení. (...)