La Desdèmona de Shakespeare es va casar contra la voluntat del seu pare amb Otel·lo, conegut de mal nom com “El moro de Venècia”. Desdèmona ha tingut poques oportunitats per donar la seva versió dels fets. I una de les oportunitats l'hi ha concedit la pallassa, dramaturga, actriu, cantant... i etcètera, etcètera, Alba Sarraute. I ho ha fet, esclar, a través de la disciplina que la caracteritza: el circ, ella i Les Ofèlies i una troupe de les que fan enveja, per la seva envergadura, en els temps escènics que corren.
Amb el personatge de Desdèmona com a protagonista, Alba Sarraute tracta escènicament el tema de la violència de gènere. No és la primera vegada que s'acosta a una de les icones de l'imaginari shakesperià. El desembre del 2019, dos anys abans d'estrenar aquesta «Desdèmona», en va fer un tast de cambra que es va poder veure a la sala El Maldà sota el títol «Desveriacions d'Otel·lo» on Alba Sarraute rebatejava també els espectadors de Desdèmona i feia que el Sol fos Desdèmona i la Lluna, Otel·lo. I a Iago, li deixava el paper de la Por, per maquiavèlic i malvat. Allà, malgrat que Alba Sarraute s'ho feia tot tota sola, ja apareixia el mocador vermell, una peça que es recupera en l'actual «Desdèmona», amb la diferència que ara la companyia s'ha eixamplat i la “cambra” d'El Maldà s'ha convertit en un escenari de considerables dimensions, com el de la sala Tallers del TNC, que li permet incloure-hi tota la iconografia i l'utillatge que el muntatge requereix.
Alba Sarraute manté, en un espectacle d'una hora justa, la màgia de la fusió del teatre, la música i el circ. I com que no hi ha circ sense parlar italià (“se non è vero, è ben trovato”), la seva entrada —tot un ocellot de coloraines— és farcida d'un discurs clownesc en italià. Com en un espectacle-concert, abans de la seva entrada, dos músics a peu d'escenari fan d'introducció com si fossin corbs gegants sorgits del fons operístic.
Més operístic encara són els telons de fons, que acabaran desmuntats, cametes avall, i la resta de personatges que van apareixent a vegades disfressats amb màscares com si fossin a l'esplanada de San Marco de Venècia... potser per allò que deia del mal nom de “moro de Venècia” penjat a Otel·lo.
Tot transcorre amb moments coreogràfics, un ball clàssic de puntes, si es pot dir així, de Desdèmona; una aproximació al flamenc, si es pot dir així, amb un “cante jondo” a la catalana que deixa el mascle com un drap brut; acrobàcies “ale hop!” a l'espatlla; la perxa xinesa; l'escala d'equilibris; la roda Cyr i un esglaiador llançament de ganivets que encercla la víctima.
Amb aquestes escenes, la recreació de la trama de fons d'«Otel·lo» de Shakespeare va prenent cos. Millor, esclar, per a aquells espectadors que coneixen la tragèdia d'Otel·lo, però igualment interpretable per a aquells que s'hi enfrontin de cap i de nou a través de la mirada entre tràgica i lúdica que Alba Sarraute fa per denunciar un cas més de gelosia i de poder descontrolat de l'home sobre la dona.
L'espectacle es tanca amb una nota d'humor —tal com toca a una dramatúrgia que ve signada, en bona part, pel gènere del clown— amb les intèrprets bessones Anna i Berta Pascual que desvelen que, de Desdèmona, n'hi pot haver més d'una, i que, en el fons, tot el que s'ha vist abans és pur teatre. Un pur teatre que les ha condemnat a elles dues a no poder dir ni piu i que, ara, amb els llums oberts a tot drap, aprofiten per venjar-se'n. Vestimenta fora, de bracet i cap a casa. I sempre deixant un alè de circ contemporani amb segell femení. (...)
