A la Sala Tallers del TNC es pot veure, fins al 5 de març, Desdèmona, un espectacle que Alba Sarraute i la troupe de Les Ofèlies van estrenar l'any 2020 al Mercat de les Flors, dins del Festival Grec. Es tracta d’una versió circense, feminista i libèrrima de l'Otel·lo de Shakespeare, la tragèdia de la gelosia per excel·lència.
De tots els personatges femenins que al teatre de Shakespeare esdevenen víctimes d'abusos i ultratges diversos –pensem en Billy's violence (TNC, 2021), un espectacle de Jan Lauwers i la Needcompany, brutal i poètic alhora, que abordava en clau performativa la violència present en deu obres del bard anglès–, Sarraute tria Desdèmona per tractar el tema de l'uxoricidi, ni que sigui en el tram final de la proposta.
Resulta un gran encert que tot el viatge escènic estigui guiat i embolcallat per la música que interpreten en directe Noè Escolà –instrumentista de vent que alterna el clarinet, el saxo i la flauta travessera– i Jordi Claret, violoncel·lista i responsable de la direcció musical, a partir de composicions de Furmi Gómez. La mateixa Alba Sarraute exerceix de mestra de cerimònies, cantant i narradora. Sorgida com una presència sobrenatural, màgica i bigarrada –sobre el vestit vermell du una capa tota guarnida de plomes–, ens posa en antecedents de la faula en un italià xampurrejat i esbossa una cançó que esquitxa de mots grollers la passió dels personatges. Contribueixen a situar-nos a Venècia –després el lloc de l'acció serà Xipre– el vestuari dissenyat per la mateixa directora i la plàstica escènica, d'allò més artesanal, amb què l’escenògrafa Montse Pons fa sorgir muralles, metges de la pesta i tota mena de màscares.
La dramatúrgia manté algunes frases del text i les fa girar o les posa de cap per avall en els successius números circenses i coreogràfics. Diferents escenes traslladen de forma clara i sintètica l'essència argumental de la tragèdia shakespeariana. La pesta s'ha acabat, però el ressentit Iago, que és pitjor que una plaga, se servirà de la vulnerabilitat dels noucasats per dur a terme la seva venjança personal. L'interpreta un inspirat Tomeu Amer, que, amb maneres de clown, evoluciona ofuscat a l’escala d’equilibri mentre maquina calamitats; després, a la roda alemanya, atiarà la gelosia de l’enamorat –“destacaré la cara perversa de l’amor”– a fi d’abocar-lo a la perdició. Martí Soler assumeix el paper del recelós, suspicaç i iracund Otel·lo, que giravolta atrapat a la roda Cyr –“la roda del suplici”– i es revelarà després, a l’hora del crim funest, com un hàbil llançador de ganivets. De vertical en vertical, el Cassio d’Adrià Montaña acaba submergit en una confusió letal amb aparença festiva, mentre que el cant flamenc i en català de Laura Martí –intèrpret de veu portentosa i forta personalitat escènica– protagonitza un temperamental i abrandat moviment de denúncia, amb interpel·lació al públic i referències al moment actual.
Al final de tot, quan el tauler d'escacs hagi quedat ben tenyit de sang, arribarà l'humor inesperat d'una Desdèmona doble o geminada que, amb molta gràcia i contundència, farà el seu comentari metateatral tot vehiculant una crítica feminista –però pòstuma, ai las!–. Les germanes Anna i Berta Pascual, que s'han prodigat en coreografies, números d'acrobàcia i perxa xinesa, a la fi aconsegueixen fer sentir la seva veu, en el que constitueix un gir brillant. Clausurat amb un epíleg que el redimensiona i estableix vincles amb el present, l'espectacle es reafirma com un eclèctic exercici de llibertat i ludisme.
