La companyia resident d’aquesta temporada és la formació Atresbandes (La guerra dels mons), nascuda de la trobada artística i personal de Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo. El seu projecte tractarà de l'inconscient.
Hi havia molta gent. Una massa de persones que es movien d'un lloc a l'altre. I hi havia molta necessitat de ser escoltat. La gent pagava per ser escoltada. Ser escoltada per una altra persona que es dedicava exclusivament a això, a escoltar. O també ser escoltada per una espècie de ser superior, una idea de Déu. I per ser escoltat per aquest Déu t'havies d'aïllar i d'aquí sorgí el desert. Com un lloc sense soroll, l'únic lloc on trobar el silenci. El silenci que facilita aquesta escolta. Un lloc sense distraccions, però amb altres reptes. Amb tempestes de sorra, amb miratges i amb autèntics oasis, llocs privilegiats que, enmig del buit, ens permetien prendre aquesta mena de melmelada de records, pors i fantasies que portem dins. Ens dedicàvem a buscar aquest lloc, com uns espeleòlegs que indaguen a l'interior de la humanitat.
La paraula desert amaga tot un imaginari al darrere. És un mot fonamental de molts textos religiosos i filosòfics. Per a Hannah Arendt, és una metàfora per entendre el lloc de l'ésser humà al món ('el món és sempre un desert'). A la Bíblia, representa el lloc on es posa a prova la fe en Déu, i l'islam és una religió nascuda de les travessies del desert a la recerca de la presència divina. És, en definitiva, una paraula molt carregada de significats: és quasi bé un símbol. Però un símbol que conté una gran paradoxa: ens n'allunyem perquè representa un espai buit de vida i, al mateix temps, busquem la seva buidor per arribar a distingir els senyals que la vida no ens deixa veure.
Aquesta barreja de psicologia, filosofia i misticisme és el punt de partida d'aquesta peça que presenta a quatre personatges que es dediquen a escoltar el món.
A l’entorn de formació de l’Institut del Teatre de Barcelona, els membres de la companyia van decidir començar un projecte comú. Des del 2011, el grup es caracteritza per fer un teatre laboratori en què és fonamental el procés de creació. Posant en qüestió tot el que els envolta, són autors de La guerra dels mons (2021), It don’t worry me (2020, amb Bertrand Lesca i Nasi Voutsas), Ultima Thule (2019, amb Hotel - Col·lectiu Escènic), Coda (2019), All in (2017), Locus Amoenus (2014) i Solfatara (2012).
La residència d’Atresbandes compta amb la mentoria del director d’escena suec Markus Öhrn. Aquest suport s’emmarca dins el programa de mentories internacional de l’Institut Ramon Llull.
Els Ajuts a la creació Carlota Soldevila són possibles gràcies a la col·laboració entre el Teatre i la Fundació Banc Sabadell.
El diumenge 4 de juny els Atresbandes oferien la darrera funció de Desert al Teatre Lliure de Gràcia, i només tres dies més tard reestrenaven Aspecte global d'una qüestió, que es va poder veure per primera vegada el juliol passat al Festival Grec. La companyia, nascuda de la trobada artística i personal de Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia, s'està posicionant com una de les formacions de referència de l'escena híbrida i postdramàtica.
Desert: una certa idea de cultura
A Desert, un espectacle enormement inspirador que esperem que es torni a programar ben aviat, quatre individus es reuneixen per auscultar el batec disfuncional i polifònic del món. Els sofisticats exploradors ‒Ruben Ametllé, Nicolás Carbajal, Marina Rodríguez i Amaranta Velarde‒ arriben a un espai de parets folrades amb panells d'aïllament acústic i esbotzen el terra per obrir-hi una cavitat on introduiran un micròfon connectat a un bafle que han carregat fins allà. En el desert que habitem, l'únic oasi possible és l'art, en aquest cas assimilat al disseny sonor de Sammy Metcalfe i Miquel Segovia. La transmissió irradiada ‒fires, botzines, esbufecs primitius, una rondalla-profecia sobre el rem d'Ulisses, riures i raneres‒ els permet fer turisme pels desaigües del planeta i jugar a ser déus, fins que arriba l'oclusió de la font i del sentit. Davant l'altaveu ‒tòtem i oracle oblic‒, cadascun dels performers o saurins postmoderns s'agita com un titella al so de la música, brogit o faula que l'interpel·la més directament. A diferència del que passava a La Plaza d’El Conde de Torrefiel, que constituïa un viatge per la subjectivitat contemporània ‒el soroll exterior arribava esmorteït i, sobretot, dessincronitzat‒, els personatges de Desert volen abeurar-se en el tumult del món, però són igualment incapaços d'abandonar el solipsisme.
[Podeu llegir l'article complet a Núvol.]
