Magnífica portada a escena d´un tema tan delicat com es la malaltia, imprevisible, inexorable i irreversible de l’Alzheimer. Deserts de la memòria, esta basat en un text precís, poètic, documentat i encoratjador de la dramaturga Marcela Terra, que dirigeix ella mateixa amb la participació de dos dels seus habituals actors, l´actriu Padi Padilla, que ens ofereix un gran treball, molt ben secundada per Eloi Benet. Assistim al procés des de els primers símptomes, els primers oblits, els primers dubtes, fins a la confirmació de la temuda malaltia. De la caiguda en la incredulitat, la negació i la rebel·lia de la protagonista davant de l´evidència (per què jo?, per què a mi?). La no acceptació i la hostilitat vers el seu món més proper. El trencament de la relació amb la seva parella. La necessitat d´aquest espai personal en el que anar acceptant aquesta realitat sobtadament imposada. L´acceptació de la realitat i de la incerta, però segura, evolució de la malaltia i anar caminant gaudint intensament del carpe diem, vers l´inesperat però segur i desmemoriat final.
L´escenari nu, una pantalla al fons on oportunes imatges il·lustraran pinzellades de vida de la protagonista, records d’infància i el mar, les onades constant batec de vida, que aniran esborrant en el seu anar i tornar paraules com memòria, records....vida.
Al racó esquerra de l´espectador, una tauleta i un micro, on l´actor, convertit en narrador descriurà breument passatges i incidències en la vida de la protagonista. En off també escoltarem pensaments, breus i puntuals d´ella.
Dibuixat sobre el terra, al centre de l´escenari, una estrella irregular de sis puntes, formada per triangles que s´entrecreuen, i dues línies horitzontals i paral·leles que la creuen. Se li pot donar molts significats, des d´una estilització del circuit cerebral, una carta astral...sigui com sigui...i si ens fixem l´actriu segons el seu procés i allà con va, la visita al metge, segueix unes línies determinades. L´actor, que es desdobla en la seva parella sentimental i professional (ambdós son actors), el metge i el narrador es mou lliurement per l´escenari sense cap atenció per les línies del terra, menys quan interpreta al doctor quiet en un lloc determinat.
Un espectacle emocionant, necessari, encoratjador i que finalitza amb un raig de llum dins la foscor. La música, sempre la música, que va més enllà d´on la memòria arriba.
Part important en la tasca de documentació ha estat l’assessorament del germà de Marcela Terra que es neuròleg i exerceix a Xile.
Al final de la funció del dimecres dia 17 de maig, dins del col.loqui post-funció, l´actriu Carme Elías (exemplar la serenor i dignitat en que afronta la malaltia, molt recomanable el seu llibre Cuando ya no sea yo), va aplaudir i felicitar l´equip pel rigor i precisió del seu treball. Dijous dia 18, serà Cristina Maragall, la presidenta de la Fundació Pasqual Maragall, la invitada al col.loqui.
De Xile a Barcelona
Marcela Terra va néixer a Xile. Es va iniciar en el món de la plàstica llicenciant-se en Belles Arts i Estètica, però ben aviat va anar endinsant-se en el camp del teatre, Máster en Teoria de la Història de l´Art i la Direcció Teatral i Post-grau de Direcció Teatral. El 2000 desprès d´anar a perfeccionar-se a Roma i de tornada a Xile, el 2002, funda la seva companyia Meridiano 70ymedio Teatro, i continua una activa carrera teatral. El 2002, viatja a Barcelona per fer el Doctorat en Arts Escèniques a l´Institut del Teatre, i decideix quedar-se a viure a la ciutat comtal, fugint de la complicada situació del seu país. Va arribar sense papers i va haver de treballar com a serventa i en diferents treballs per uns sous miserables i en situacions laborables vergonyoses. No va ser gens fàcil però finalment va aconseguir la residència i la doble nacionalitat. Mai va deixar d´escriure (Desterradas, parla especialment de la seva etapa més dura a Barcelona). Es autora d´obres com Ofelia, Entre las olas, Virginia Woolf palabra y vida, Siempre Olvido el paraguas cuando tengo sed, La danza de las cabezas o La espera. Deserts de la memòria, es va estrenar al Centre Cívic Cotxeres Borrell, i va guanyar el segon premi del Laboratori d´Arts Escèniques Tisner. El títol llavors era Páramo de la memòria i posteriorment es va traduir al català. Com a directora també ha portat a escena a diversos autors, y entre el més recent destaquem Ícaro (2018-Teatre Tantarantana), obra d´Albert Lladó.
Els actors i la resta de l´equip tècnic
Padi Padilla és una actriu amb amplia trajectòria. Està diplomada per l´Institut del Teatre de Vic. Ha treballat amb Comediants i amb Hand Made Theatre, on coincideix amb Marcela Terra, i ha estat dirigida entre altres per Hermann Bonnin, Eles Alavedra i Ferran Utzet (recentment a La más bella del món, d´Ada Castells, dins del 18è Festival de Barcelona negra, febrer d´aquest any). Al terreny dels audiovisuals ha estat la protagonista de la pel·lícula Casa de sudor y lágrimas de Sonia Escolano (2017) i Canción a una dama en la sombra, de Carolina Astudillo, pendent d´estrena.
Eloi Benet està vinculat també a la companyia LAminimAL amb els que ha estrenat Philippe the Sixth, que varen poder veure al Barts el 2019 i Apocalyse Uploaded. El 2018, va treballar a Ícaro, a l´Atic22 del Teatre Tantarantana, dirigit per Marcela Terra.
Marcela Terra, a més de ser la autora i directora, comparteix autoria del vídeo amb Consuelo Barrera Jofré, encarregada de la il·luminació i al seu càrrec està l´encertat espai sonor, molt ben utilitzat en moments molt puntuals i en la vibrant escena final, els teclats son de Lluis Moscoso. La producció es d´Audrey Bondu, especialista en marketing i comunicació i secretaria de direcció del Groupe Beaumanoir.
Text : ferranbaile@gmail.com
