Després de tot

informació obra



Companyia:
PSIRC
Intèrprets:
Benet Jofre, Wanja Kahlert, Adrià Montaña, Anna Pascual
Dramatúrgia:
Anna Pascual, Adrià Montaña, Wanja Kahlert, Benet Jofre, Rolando San Martin
Direcció:
Rolando San Martin
Sinopsi:

La fascinació i la por amb què es miren mútuament l’ortodòxia i la marginalitat centren el nou espectacle d’una companyia dedicada a alliberar el circ dels esquemes més convencionals.

Què és la marginalitat i com la considerem des dels punts de vista social, polític o filosòfic? Com la veuen els membres de la societat que han escapat al temut “fracàs”? Potser és una manera, dura i crua, però també plena de poesia, de parlar de la manera més eloqüent sobre la societat en la qual vivim i sobre la humanitat de la qual, tant si volem com si no, formem part. No, això no és cap espectacle amb missatge social sinó una proposta de circ que es pregunta per la por o l’aversió que ens causa el que considerem marginal, però també per l’atracció o, fins i tot, la veneració que ens genera. No és casualitat que s’abordi la qüestió des d’aquesta disciplina en concret, ja que, en el context de les arts escèniques i en comparació amb el teatre, l’òpera o la dansa, el circ ha estat considerat una art menor o marginal, pròpia d’uns artistes ambulants, temuts i demonitzats, que, tot i això, ens fascinen i desperten la nostra admiració cada cop que executen les seves arriscades acrobàcies i exhibeixen el seu virtuosisme. A Després de tot, aquests artistes marginals viuen en un món futur des del qual potser ens parlaran, adoptant la forma d’una saga moderna, sobre el nostre present. Ho faran des d’un pantà, un paisatge exòtic i liminar en qual, en cada episodi, s’explicaran els desitjos i les pors de cadascun dels protagonistes. El conjunt engloba tota la historia d’aquesta comunitat, una metàfora de la humanitat.

La proposta, una col·laboració entre diverses estructures públiques, passa, durant el procés de creació, pel Mercat de les Flors (21 i 22 de maig) i pel TNC (juny del 2022). La companyia hi presentarà dos episodis diferents en cada ocasió, abans de mostrar el muntatge final al Grec 2022 Festival de Barcelona.

Després de Tot ha estat imaginat per la companyia PSiRC i el director i dramaturg Rolando San MartínLa companyia va néixer l’any 2011 de la conjunció dels talents de Wanja Kahlert, Anna Pascual Fernández i Adrià Montaña, als qui posteriorment es va afegir Benet Jofre. Són quatre professionals del circ que han aconseguit mantenir unides les seves trajectòries professionals, malgrat haver-se format en llocs i disciplines diferents, i que amb els seus espectacles pretenen trobar nous camins de creació que facin saltar pels aires les cotilles que s’autoimposen els i les artistes. Amb aquests principis, han creat espectacles tan aplaudits com Acrometria (2013), dedicat a estudiar “la distància entre la psique i les infinites realitats”, o El meu nom és Hor (2018; també dirigit per San Martín), on també utilitzaven titelles i objectes. Potser heu vist la companyia o alguns dels seus integrants col·laborant amb altres artistes com ara Alba Sarraute a Desdèmona (Grec 2004), amb La Central del Circ en l’espectacle col·lectiu Retalls (Grec 2013), o amb la companyia Sixto Paz, enriquint amb el llenguatge del circ l’espectacle Tender Napalm (Grec 2017).

Crítica: Després de tot

26/07/2022

Una necessària caiguda del cavall

per Jordi Bordes

Sant Pau va caure del cavall i va convertir-se al cristianisme, que havia perseguit fins llavors. La companyia Psirc s'ha fotut de morros amb la seva darrera aventura. Hi havia una bona idea, un plantejament prometedor però no s'ha plasmat en una peça que certifiqui aquella intuïció. Sap greu, però la peça no roda per quasi enlloc. No té quasi circ (comptadíssims exercicis i entaforats sense una motivació dramatúrgica), la trama és incomprensible i (aparentment pretenciosa i superficial alhora). Els personatges protagonistes es desfan, l'espai bruteja sense generar la complicitat al públic que deuria pretendre.

Després de tt ve a ser com el capítol final d'un viatge. Psirc va pensar en fer una sèrie de circ. Com ja es va aconseguir amb molta més ironia i deliri surrealista teatral a Dolors. La proposta circense, ara, volia ensenyar quatre capítols per definir els personatges (amb uns títols exageradament artificiosos, per exemple De quan Zeus es va fer vegà) i per rematar-ho amb la peça final, que és la que s'ha acabat esntrenant al Grec. El projecte va entusiasmar al TNC (Festival ZIP) i al Mercat de les flors (Circ d'ara mateix) a més de la Fira Trapezi (2021 i 2022). El que aguanyava bé sobre el paper es desfà a l'escena.

Hi ha força, equilibri i una voluntat de ferro d'empenyer una trama pobra amb una evolució dels personatges el·líptica (amb unes llacunes que fan difícil entendre'ls i menys identificar-s'hi o estimar-los). Una família decideix construir una nova comunitat en un paratge erm, abandonat. La seguretat en forjar un món nou captiva altres veïns que van sumant-se a un univers en què, en realitat, se substitueix un Poder jeràrquic per un altre. En què s'exigeix una fe cega i en que hi ha ben poques recompenses. La tecnologia, com l'Alexa, que el Poder ha instal·lat a la porta de la tribu, és una amenaça tant perillosa com els helicòpters que sobrevolen amb franctiradors a sobre o com el monstre que volta pel pantà.

Psirc té, ara, mala pe+ça a teler. Lamentablement. Quan un es cau del cavall són notables les esgarinxades i les luxacions. Però haver-hi pujat i haver-se mantingt durant un temps dota d'un aprenentatge que servirà per a nous projectes. Possiblement, la patacada s'hagu´rs pogut estovar si s'hagués anat escoltant els avisos. És bo i honest seguir el que et dicta la intuïció però poc intel·ligent tancar-se a completar el viatge encara que no hi hagi pont entre els dos abismes. Com a El meu nom és Hor se'ls ha escapat la força torrentera de les imatges i les acrobàcies i han deixat curta de cintura la dramatúrgia. Potser, com a Boira dels Vöel, o Maña de Manolo Alcántara, no en cal. A Acrometria en tenien prou amb meravellar amb un joc d'equilibris. Si volen generar una narració, que s'involucrin amb un dramaturg i amb una mirada externa que senti bases prou sòlides. Si no, es tornaran a topar com La vaca cega de Joan Maragall.