Deu és bellesa

Teatre

informació obra


Traducció:
Riikka Laakso, Meritxell Lucini
Direcció:
Alícia Gorina
Intèrprets:
Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal, Ricard Sadurní
Assesoria de moviment:
Riikka Laakso
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Companyia:
Companyi Obskené
Dramatúrgia:
Albert Boronat i Judith Pujol
Sinopsi:

Déu és Bellesa és una obra composta de vuit escenes que recreen vuit quadres pictòrics fets pel seu protagonista, el pintor finlandès Vilho Lampi. A cada quadre, el pintor explora amb honestedat els límits humans i troba un motor ètic en la recerca de bellesa. 

La lluita del jove artista és una anada i vinguda d’entusiasmes i desil·lusions. Lampi busca respostes, però a tot arreu sent la mateixa falta de pertinença. A més de ser un sòlid retrat de l’artista, aquesta obra és una narració sobre l’experiència de la bellesa, la recerca de la divinitat i la dificultat de ser un home. Ens mostra un ésser que té la mirada posada en l’eternitat.

Crítica: Deu és bellesa

26/01/2017

Explorar en el comportament extrem d'un artista posseït per l'art

per Jordi Bordes

La directora Alícia Gorina repeteix visita al taller de Vilho Lampi. Si al 2013, aprofitant l'oportunitat de l'IT Emergents d'aquell Grec va poder construir una aproximació servint-se d'Oriol Genís com a insòlit crític d'art especialitzat en el pintor finlandès (Si deu és bellesa, la bellesa existeix?), ara aprofita el repartiment de Parking Shakespeare per mostrar múltiples rostres de l'artista. La mirada és calidoscòpica, provant de servir les diferents soledats i els múltiples instants d'extasi de l'artista.

La referència amb Van Gogh (per la seva pintura i també per la seva desesperació) és obligada. És buscat també el contrast entre les formes d'un vernissatge educat en un taller d'artista i la seva forma de crear, sense les cotilles burgeses. És imperativa la necessitat de traspassar la quarta paret i de referir-se al públic com a veïns del seu poblet on és menystingut per extravagant, o com a models d'un autoretrat (o, també, buscant-lo amb una mirada que travessa fins al fons dels ulls). Parking Shakespeare, molt bregat en el cos a cos amb les funcions d'estiu al Parc del Nord, responen molt bé a aquesta curta distància, certament. 

Potser la dificultat per a l'espectador és que aquest devessall d'imatges, de crits i cops primaris, sense un ordre canònic (desitjat per la direcció) acaba resultant de molt complexa acceptació. No és una obra amable, ni agradable. No ho pretén ser. Però potser cal trobar més formes per evocar aquesta desesperació. Pel que fa a l'eufòria, funciona prou bé l'aire clownesc del quadre sobre París. I resulta cínic el de La matança del porc. Potser cal trobar més perill en una obsessiva ambiguitat per la canalla de Lampi a El retrats dels nens. O trobar altres formes del tractament matèric (pa dur, motllos de guix, pintura... martell i escarpa...) que denunciin la mort dels bodegons (Natures mortes, al parer de Lampi) a El botxí.

La pintura és un referent constant en una gran majoria de les obres teatrals. Des de la composició escènica, el vestuari o la il·luminació a la recerca de tons dramàtics en determinades escenes. El teatre s'interessa per les vides dels pintors torturades, habitualment. Evidentment, atrau el conflicte interior d'uns genis. Potser s'excedeix en presentar a escena personatges massa histriònics (des de Dalí a Van Gogh o Lampi) que podria haver una voluntat de caracteritzar venjativament als artistes. Res de tot això. Però com que en el conflicte sempre hi domina aquest despeser que distancia l'home del geni, el teatre cobra un fisicalitat monstruosa. Per contra, Eva Hibernia va construir un univers compatible amb la intangibilitat del'art  a La América de Edward Hopper (Teatre de Ponent, 2009). En aquest Lampi (venedor de botons i pintor de vaques, com sembla que el condemnaven) hi ha algun matís de dolor humà, que el fa molt sensible: Aprofundir-hi permet entendre millor les contradiccions de l'art. I reconciliar-s'hi des d'aquesta impossibilitat d'abraçar-se.