Deu és bellesa

Teatre

informació obra


Traducció:
Riikka Laakso, Meritxell Lucini
Direcció:
Alícia Gorina
Intèrprets:
Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal, Ricard Sadurní
Assesoria de moviment:
Riikka Laakso
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Companyia:
Companyi Obskené
Dramatúrgia:
Albert Boronat i Judith Pujol
Sinopsi:

Déu és Bellesa és una obra composta de vuit escenes que recreen vuit quadres pictòrics fets pel seu protagonista, el pintor finlandès Vilho Lampi. A cada quadre, el pintor explora amb honestedat els límits humans i troba un motor ètic en la recerca de bellesa. 

La lluita del jove artista és una anada i vinguda d’entusiasmes i desil·lusions. Lampi busca respostes, però a tot arreu sent la mateixa falta de pertinença. A més de ser un sòlid retrat de l’artista, aquesta obra és una narració sobre l’experiència de la bellesa, la recerca de la divinitat i la dificultat de ser un home. Ens mostra un ésser que té la mirada posada en l’eternitat.

Crítica: Deu és bellesa

02/02/2017

Una esforçada i formalment original -però parcialment fallida - aproximació a la figura de l'artista turmentat

per Ramon Oliver

Que Alícia Gorina és una gran coneixedora del teatre que es fa ara mateix als països nòrdics en general  i a Finlàndia en particular , és quelcom que ja ens va quedar molt clar amb aquelles excel·lents “Imatges gelades” presentades per la directora a la Sala Beckett fa a la vora cinc anys. Per aquella època, Gorina ja havia dirigit un parell de textos d’un altre nom significatiu de l’actual dramatúrgia finesa, l’autora Saara Turunen. Però aquelles “Imatges gelades” van suposar  la seva primera trobada amb el mateix Kristian Smeds a qui ara torna amb aquest “Déu és bellesa “ que Smeds va adaptar als escenaris l’any 2000, tot partint d’una novel·la de Paavo Rintala considerada tot un clàssic al seu país des que va ser publicada el 1959. Una novel·la , d’altra banda, construïda al voltant de la figura del pintor Vilho Lampi,  glòria de la pintura finesa poc coneguda al nostre país que es va suïcidar l’any 1936, quan ell en tenia 37. I que va deixar al morir una notable obra en la que predominen els retrats i autoretrats sovint amb ressons expressionistes, i els paisatges intensos marcats una mica per la petjada de Van Gogh.

El cas és que, partint de la novel·la de Rintala – de la que n’existeix també un telefilm filmat l’any 1986- , Lampi va construir un espectacle que es divideix en vuit escenes que es corresponen també al títol de vuit quadres del pintor. Però que ni de lluny intenta ser quelcom semblant a un biopic a l’ús . De fet, tal i com ho veu l’autor, tampoc no cal conèixer per a res ni l’obra ni la biografia de Lampi, a l’hora d’apropar-se a la seva proposta; una proposta a la qual li ha obert les portes el mateix Teatre Nacional de Finlandia, per a que us feu una idea de que estem parlant d’un autor considerat ja al seu país un mestre consagrat.

I no és cosa de discutir-li a Smeds uns mèrits que, en el cas de “Imatges gelades”,  em van semblar inqüestionables. Però tampoc vaig a negar que aquests mèrits, servits per l’espectacle que ara ens presenta la companya Parking Shakespeare, els trobo en aquest cas més discutibles. I és que , malgrat l’originalitat estructural de l’obra, tot o gairebé tot el que diu a l’escenari l’artista turmentat  amb fases maníaques que adquireix aquí tants rostres com segments té l’obra, em sona a escoltat masses vegades. Aquest anar a cavall entre l’arrencada prepotent i la misèria de qui dubte a cada pas del valor del seu art, i aquesta necessitat de remarcar la solitud del creador que és mou entre el menyspreu a l’art consagrat i la necessitat que l’art consagrat el tingui en compte , o aquesta solitud del creador seduït pels plaers de París i alhora burleta amb tot el que representa aquests plaers... tot això, en el fons, ho he vist i sentit en molts biopics d’aquests envers els quals, Smeds, vol marcar distàncies. I sent Gorina la brillant directora que és , crec que aquí es deixa arrossegar una mica massa per la temptació de sobre dimensionar-ho tot a partir de l’excés . L’excés visual d’una posada en escena decidida a deixar el terra del Maldà tan brut com si acabés de passar per allà el Rodrigo Garcia dels seus temps més salvatges, i de donar-li a la pintura de Lampi una dimensió matèrica digna d’Antoni Tàpies.  I  també , l’excés d’unes interpretacions escorades cap el crit i la ràbia , i decidides a no perdre mai l’ocasió d’exterioritzar de forma estentòria la visita de les Muses. Malgrat que s’agreixi que aquest “Déu és bellesa” ens hagi servit a molts per apropar-nos a l’obra d’un pintor que , particularment, desconeixia del tot, malgrat l’esforç col·lectiu per presentar un format trencador i oferir una mena de reflexió sobre la figura de l’artista, i malgrat els moments puntuals en què això s’assoleix a l’escenari, aquesta em sembla una proposta fallida. I em queda el dubte : potser els valors del text original s’haguessin fet més evidents, si aquest text hagués sigut abordat amb menys soroll extern, i més recerca interna.