Cal reconèixer que la recuperació de Dido & Aeneas al Liceu és un petit privilegi, que convé aprofitar. Poder sentir la música de cort, de fa uns 300 anys a dalt de l'escenari, en un estand lateral amb Les Arts Florissants acompanyant el selecte grup de cantants és tot un encert. Tal i com revela el pedagògic pòdcast del Liceu sobre aquesta òpera, hi ha molt misteri sobre aquesta partitura i s'intueix que pot haver-se perdut alguna part. En tot cas, remet a un mite clàssic de Virgili del que es constata una marxa diferent cap a la creació de Roma. Segons Virgili són els déus els que encarreguen aquest deure al príncep de Troia; al llibret, són les confabulacions de les bruixes les que orquestren el pla per a desesper de la reina de Cartago.
Pel que se sap, la vessant ballada ja hi era des del principi. La posada en escena de Blanca Li contrasta amb l'estaticitat dels protagonistes lligats a un pedestal, com si l'aristocràcia tingués menys possibilitats de tria que els humans (que transiten lliurement pel linòleum. De fet, el pes del cos de ball és predominant perquè aporta una estètica i el dinamisme que el quadre (sovint presentat en versió concert). Les peces breus, com la d'El castell de Barbablava amb la que el Liceu es va presentar a la Bastille-Ôpera de Paris fa tot just una setmana, eviten la representació perquè la representació és massa simple. Posar-hi la dansa és un nou encert com el de l'orquestra. La dansa, efectivament, és efectista i juga a fer un complement narratiu, sense arribar a convertir-se en l'expressió de l'ànima dels protagònics, com explicava a la premsa Blanca Li fa uns dies.
El cor té dos moments preciosos; la del mariner que reclama salpar a tots els troians i la de les bruixes que ordeixen el pla per impedir l'amor de Dido amb Eneas, poc després que tots dos s'hagin declarat amor i l'hagon consumat metafòricament, a través de l'esteticitat dels ballarins. Se celebra la capacitat d'interpretar els personatges les dues bruixes rialleres i malèvoles (Maud Gnidzaz i Virginie Thomas) i el mariner (Jacob Lawrence). El treball interpretatiu de Belinda (Ana vieira) i, sobretot de Dido (Kate Lindsey) i Eneas (Renato Dolcini) és complex perquè es mouen en un pla superior, lligats tota l'estona (no poden ni baixar a saludar en els aplaudiments finals). Tampoc sembla que tingui gaire sentit que Dolcini també faci de fetillera (prova de reservar expressions i moviments més exagerats i verticals respecte el paper de galant caigut en desgràcia de Eneas). Dramatúrgicament, genera més embolic que solució real.
Una escena estàtica dels cantants (en un espai que podria variar del palau al bosc en la cacera o al mateix vaixell) convida a què l'espai sigui conceptual i que es facin els canvis a través de teles i d'il·luminació. Evi Keller fuig de l'audiovisual i proposa un joc insinuant però sense concretar els canvis d'emplaçaments; això no seria greu si els canvis de recursos permetessin veure els canvis d'ubicació. Però és un complement coherent amb els daurats dels pedestals dels protagonistes. L'obra es tanca amb un quadre dramàtic amb el suïcidi de Dido (When I am laid...), un lament que ressona a precursora de l'ària tràgica.
