Ho reconec: quan un espectacle, una pel·lícula, un llibre, una peça musical etc. etc . etc....em deixa molt marcat (quelcom que tampoc no passa tan sovint, però que quan passa ho fa de manera ben contundent) , em resulta difícil apropar-me a una nova visió d’allò que em va deixar tan marcat, tot parlant amb la falsa neutralitat que de vegades se’ls hi exigeix als crítics. Les comparacions seran tan odioses com vulgueu, però ningú se n’està de fer-les, per molta objectivitat que es vulgui ficar de per mig. I personalment ( tot i que sé que va ser una experiència que va deixar la mateixa mena de marques en moltes altres persones que la van compartir; ho he parlat amb moltes d’elles) considero el muntatge de “Dido & Aeneas” dirigit i coreografiat per Sasha Waltz que va passar pel TNC l’any 2008 com un d’aquests cims insuperables que formen part d’aquella mena d’espectacles capaços de justificar la teva passió escènica . La molt aquàtica versió signada per Watlz de la tan breu com sublim òpera de Purcell, aconseguia plasmar amb una fisicitat gairebé dolorosa la tragèdia de la separació dels cossos i de les ànimes dels dos amants, que Dido expressa de forma commovedora al seu cèlebre lament final.
Així les coses, i aprofitant l’avinentesa per recomanar-vos que busqueu l’enregistrament editat i comercialitzat d’aquell muntatge excepcional, restava el dubte de saber si Blanca Li, encara que no el pogués superar, si podia apropar-se a igualar-lo. I el dubte ha quedat del tot aclarit en aquest espectacle d’altra banda tan fosc. Un espectacle de molt alta qualitat , pel que té a veure amb el seu apartat musical: era d’esperar, si tenim en compte l’implacable feina que des de fa moltes dècades desenvolupen William Christie i Les Arts Florissants, una formació que ha sabut com poques apropar-se a les sonoritats originals de la música barroca, i aconseguir fer-les arribar al públic contemporani amb resultats sovint addictius. Situada damunt l’escenari i totalment integrada així en el conjunt de la proposta escènica, la petita orquestra de dotze instruments troba en les magnífiques veus solistes el seu complement perfecte, i garanteix que la rotunda bellesa d’aquesta curta partitura que, segons sembla ser, originalment incorporava un pròleg ara perdut li arribi al públic amb tota la gama d’emocions que culmina amb el ja esmentat lament, interpretat en aquest cas de forma esplèndida per Kate Lindsey.
Blanca Li ha decidit que tant ella com els seus companys solistes ens cantin pujats a una mena d’encotillades altes torres que precisen de l’ajut de la resta de la companyia quan els hi toca desplaçar-se per l’escenari, perquè els personatges que es troben ubicats damunt d’elles, no tenen autonomia per moure’s per si mateixos. Quelcom que pot ser interpretat com una metàfora: tant si ets una reina molt enamorada (Dido) , com si ets un també ben enamorat heroi mig humà i mig diví (Aeneas) que acaba de perdre la més mítica guerra de tots els temps ( la de Troia, és clar) i vaga pel Mediterrani seguint els dictats de Júpiter , com si ets una fetillera dedicada a convertir les gran històries d’amor en histories d’amor impossible fent ús de males arts, encanteris i mentides ( cas de les Fùries), el cert és que no te’n pots sortir mai del rol assignat pels deus : ells manen , i marquen el teu destí.
Waltz (ho lamento; no puc evitar tornar a ella) visualitzava la tempesta emocional que s’origina quan la voluntat dels deus i de les bruixes entre en fragant oposició a allò que exigeixen el desig i la passió, tot servint-se d’una enorme piscina horitzontal; un aquari per a humans que deixava ben a la vista la dificultat a la qual s’enfronta el cos quan es veu separat de l’altra cos que la passió ha convertir en el seu complement perfecte, i es veu alhora sacsejat per la força dels elements . Les aigües de la mediterrània estan sempre presents a L’eneida de Virgili, el poema èpic del qual va partir aquell esplèndid dramaturg contemporani de Shakespeare anomenat Christopher Marlowe per escriure Dido, reina de Cartago, l’obra teatral en la qual s’inspira el llibret de l’òpera. Li no se n’oblida tampoc de les aigües mediterrànies i el seu paper metafòric, tot i que les deixa reduïdes a una mínima presència gairebé invisible ( o del tot invisible, des de bona part del pati de butaques )que de tant en tant es fa tangible quan els ballarins xipollegen en ella. En qualsevol cas, un tirant a superflu element decoratiu que no ve a aportar-li massa cosa a la dramatúrgia amb la qual Li presenta la seva visió coreogràfica de l’obra. Dominada per una llum ben tènue, la molt nua escenografia de la seva proposta es recolza essencialment en la tela d’uns gran tapissos mòbils de composició abstracte , tot i que semblin voler evocar alhora la textura dels tapissos figuratius. Un escenari no exempt del seu punt de tenebrosa capacitat de suggestió. Però també, un escenari que, com passa amb la mateixa coreografia, tendeix a resultar massa monocord; massa limitat com per a poder transmetre la convulsa tragèdia que s’està gestant davant nostre. Li presenta el conflicte tot servint-se de resolucions coreogràfiques massa exemptes de conflicte. Massa distants de la rauxa passional . Massa necessitades d’un toc d’originalitat, i massa sobrades de repeticions ben executades , però abocades a produir aquella sensació de monotonia visual que per contra, la sonoritat de la partitura intenta desmentir tota l’estona. El de Blanca Li és un espectacle pulcre, correcte , digne. Però la passió interrupta de Dido i Aeneas reclama fer-se visible oblidant-se de la pulcritud , la correcció i la dignitat: amb una passió com aquesta, cal llançar-se a la piscina ( i perdoneu de nou que acabi amb una nova menció més o menys subliminal d’allò arrabassador que assolia la Waltz).
