Diez de cada Diez

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Mireia Balcells, Bruna Tomàs, Núria Boleda, Eva Saavedra, Montse MArtínez, Elisenda Andreu, Glòria Ribera, Inés Garcia, Eva Ferre, Diana Sofía, Natàlia Llobet, Madelaine López, Aina Sánchez
Interpretació musical:
Le Croupier
Sinopsi:

Performance nascuda a partir d'una sèrie de 12 feminicidis ocorreguts a principi de 2015 a l'Uruguai i que posa en el centre del debat la violència cap a la dona, la violència de gènere i la violència en la seva expressió més simple (o més complexa). Un espectacle d'aquesta artista visual i performer uruguaiana, que utilitza una tècnica de creació de motlles de figures humanes a base de precintatge amb cinta adhesiva. Una proposta d'abast participatiu en la qual intervenen 10 actrius i 10 artistes visuals seleccionades per a l'ocasió.

Jordi Bordes va assistir a l'assaig obert. Trobes el seu comentari clicant aquí

Crítica: Diez de cada Diez

10/09/2017

El 50% de la població són dones

per Iolanda G. Madariaga

L’artista uruguaiana Valeria Piriz ha estat convidada a Fira Tàrrega per presentar un dels seus darrers treballs fet a Montevideo. Es tracta d’una acció performàtica de denuncia sobre la violència de gènere. Una acció contundent i colpidora que és tot un exemple de la capacitat que té l’art de denunciar i remoure consciències sense esdevenir necessàriament una trona de predicador. La peça es pot definir com una performance de carrer, perquè és en el carrer, en l’espai transitat per éssers de tota mena i condició, que la crida troba el seu públic natural. L’espectacle és això: una crida a la societat en general per fer-la conscient d’una cruel realitat: 7 de cada 10 dones han patit o patiran maltractaments pel sol fet de ser dones. Per dur-la a terme a Montevideo va comptar amb l’ajut de companyes més o menys connectades al món artístic i/o teatral. Aquí, per demanda explicita de la direcció de la Fira, la acció està “interpretada” per setze dones sense cap vincle definit amb el món artístic. Les setze dones, guiades per la pròpia Valeria Piriz, es presenten en fila vestides de vermell. Cada una d’elles porta, però, una indumentària i complements diferents: n’hi ha una que recorda els uniformes sanitaris, altra un davantal de mestressa de casa, alguna amb vestit de farbalans, joves amb bambes o amb tutú i sabatilles de ballet... proporcionant-nos una valuosa informació de qui pot ser cada una d’elles. Cap és igual a la seva companya, les uneix però aquest fill vermell -tan simbòlic!- que dibuixen en l’espai que transiten amb pas processional. Dins la plaça, repetiran -a mode de “mantra”- les esfereïdores xifres de feminicidis, de denuncies, de maltractaments... fins arribar a cridar-les. Amb els seus gestos, amb el seu relat, acabem de perfilar les seva condició social. Quan la cridòria comença a fer-se eixordadora, les unes faran callar a les altres, tapant la seva boca, embolcallant-les en plàstic, immobilitzant-les d’alguna manera... El que resta a l’espai escènic al final són 8 terribles bustos que recorden antigues mòmies, tan vuits per dins com estàtics. Una mica més de mitja hora, que dona per parlar-ne molta més estona i mou a una profunda reflexió.