Digue'm la veritat

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Pablo Ley
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona, Eòlia Escola Superior d'Art Dramàtic, Projecte Galilei, Grec2015 Festival de Barcelona
Intèrprets:
Tasio Acezat, Cristina Blanco, Rai Borrell, Sònia Espinosa, Eugènia Manzanares, Kathy Sey, Toni Soldevila
Escenografia:
Projecte Galilei
Il·luminació:
Anna Espunya
Vestuari:
Projecte Galilei
So:
Javi Gamazo
Estrena:
Grec 2015
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions del 8 al 10 d'abril de 17 a 23:30h aquí

La Cristina, una especialista en alimentació antiga, convida un grup d’amics, a qui fa anys que no veu, a una vetllada exclusiva amb la qual s’inaugura un cicle de sopars amb els plats principals basats en ingredients prehistòrics. Contents de retrobar-se, recordaran el seu passat comú sense imaginar el que està a punt de succeir. Perquè... qui són en realitat aquests convidats? Per què han coincidit en aquesta vetllada una arqueòloga, una traductora d’àrab, un enginyer convertit en missioner, una cooperant d’una ONG, una corresponsal, un fotògraf de guerra i un aviador militar?

El dramaturg Pablo Ley i el director Josep Galindo continuen la investigació escènica sobre el teatre i la història contemporània que ja van començar el 2004 amb "Homenatge a Catalunya". La Companyia Eòlia, que porta la peça a escena, està integrada per actors i actrius professionals que han estudiat interpretació a l’escola Eòlia des de la seva fundació l'any 2000.

Crítica: Digue'm la veritat

02/12/2015

Girs protoapocalíptics en un sopar intranscendent, aparentment

per Jordi Bordes

La proposta de la companyia Eòlia té un punt inequívoc d'intriga. Des de l'anècdota més petita, com si fos un joc de sobretaula per a entreteni,r es van desvetllant els secrets que cadascú amagava. són peces d'un trencaclosques amb aires d'apocalipsi. Es parla, en certa manera una regeneració: d'una nova societat després d'una catàstrofe. Però la ró per la que són sopant, i que es van trobar en aquell viatge estrany a l'índia segella aquest protoapocalipsi. L'entrellat el descobriran els tres companys externs al grup que ha convocat el sopar en el Museu Arqueològic (l'obra es va estrenar en aquest espai al festival Grec i ara fa estada al nou Teatre Eòlia). És una situació que no es desvetllarà fins a la darrera escena; el text va esquitxant amb algunes pistes que es van reprenent a mesura que avança l'obra. Tot i que els personatges es podrien identificar amb l'espectador guarden unes connotacions molt particulars que esdevindran imprescindibles per al quadre final. El públic, en certa manera, acaba involucrat en la trobada, sense saber ben bé on trepitja. La tensió va creixent i atrapa l'espectador. Potser alguns parèntesi de metateatralitat (actors que parlen dels seus personatges) afluixa el clímax inncessàriament. Fins llavors, els personatges s'han anat construint amb una gran coherència, de manera coral i amb unes mirades còmplices, d'actor a actor, que indica on és el focus de l'acció i, sobretot, quines corrents paral·leles, es disputen sota la taula. 

Aquesta manera d'introduir el públic en l'acció, pot recordar una altra peça intrigant, de denúncia, El lloc (Tàrrega, 2013) d'Íntims Produccions. El seu aire d'àngel exterminador, de viure en un pla seqüència que es va distanciant del realisme, evoca a situacions agòniques que poden recordar a El ángel exterminador de Buñuel o al Cels (Biblioteca de Catalunya, 2014) de Mouawad, interpretat per La Perla29.  El Ptojecte Galilei s'allunya del teatre document de peces anteriors seves com Homage to Catalonia (2004) o La maternitat d'Elna (Club Capitol 2008). Però sí que es percep el gust per la narració de viatges, d'introduir elements històrics en la peça, tot i que amb uns personatges aparentment gens especials. 

Entrar a veure aquest muntatge porta implícit una mirada del món, necessàriament optimista per poder superar els que causen dolor; redimir-se amb la imprescindible bondat, tant ingènua com alliberadora.