Digue'm la veritat

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Pablo Ley
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona, Eòlia Escola Superior d'Art Dramàtic, Projecte Galilei, Grec2015 Festival de Barcelona
Intèrprets:
Tasio Acezat, Cristina Blanco, Rai Borrell, Sònia Espinosa, Eugènia Manzanares, Kathy Sey, Toni Soldevila
Escenografia:
Projecte Galilei
Il·luminació:
Anna Espunya
Vestuari:
Projecte Galilei
So:
Javi Gamazo
Estrena:
Grec 2015
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions del 8 al 10 d'abril de 17 a 23:30h aquí

La Cristina, una especialista en alimentació antiga, convida un grup d’amics, a qui fa anys que no veu, a una vetllada exclusiva amb la qual s’inaugura un cicle de sopars amb els plats principals basats en ingredients prehistòrics. Contents de retrobar-se, recordaran el seu passat comú sense imaginar el que està a punt de succeir. Perquè... qui són en realitat aquests convidats? Per què han coincidit en aquesta vetllada una arqueòloga, una traductora d’àrab, un enginyer convertit en missioner, una cooperant d’una ONG, una corresponsal, un fotògraf de guerra i un aviador militar?

El dramaturg Pablo Ley i el director Josep Galindo continuen la investigació escènica sobre el teatre i la història contemporània que ja van començar el 2004 amb "Homenatge a Catalunya". La Companyia Eòlia, que porta la peça a escena, està integrada per actors i actrius professionals que han estudiat interpretació a l’escola Eòlia des de la seva fundació l'any 2000.

Crítica: Digue'm la veritat

27/11/2015

Qüestions vitals de tan arqueològiques com són

per Andreu Sotorra

(...) El temps i els esdeveniments internacionals van tan de pressa actualment que, de l'estiu ençà, la dramatúrgia de Pablo Ley ha pogut fins i tot ser revisada i ampliada, per exemple, quan es parla dels atemptats d'Estat Islàmic —un punt calent ara mateix— i s'hi afegeix la recent tragèdia de París.

Una taula ben parada, en teatre, sempre fa goig. I encara més si els ingredients que hi apareixen fan la boca aigua. Set personatges es troben al voltant d'aquesta taula. Quatre d'ells, uns anys enrere, van tenir una experiència que els va marcar per sempre. Tres de les seves parelles assisteixen al sopar i descobreixen allò que no sabien del tot. Falta una de les parelles: la sorpresa final de l'obra que agafa un desenllaç mig de ciència-ficció.

El títol no enganya: es tracta de dir o de saber la veritat. Però la veritat... ¿quina és? Cadascun dels personatges —en un to que l'obra manté gairebé col·loquial— va desvelant els seus secrets en una estructura teatral que, malgrat el tot, sembla que estigui feta d'un trencaclosques amb relats personals. És per això que, quan cadascun dels personatges parla, ho fa a peu dret, mentre els altres escolten, fins i tot momentàniament es congelen, i responen també al joc de les preguntes. (...)

«Digue'm la veritat» és una obra que exigeix la participació i la comprensió dels espectadors. Si no hi ha credibilitat des de l'auditori, la trama pot semblar un discurs críptic que es mira el melic. Si, en canvi, els espectadors entren en el joc, la intriga es converteix en el nus de l'argument i l'interès va creixent a favor de cadascun dels personatges i la seva història i la manera de reaccionar davant dels altres. (...)