Dirrrty boys

informació obra



Autoria:
Gerard Guix
Direcció:
Àgata Casanovas
Intèrprets:
Sergi Espina, Martí Cordero
Escenografia:
Anna Tantull
Sinopsi:

Suposem que dos amics fan una malifeta molt gran quan son petits. Ara suposem que ja adults, les conseqüències els acompanyen en forma de remordiments, de culpa, i els altera la vida, la modifica, la condiciona. A un d’ells, aparentment, les coses li van prou bé tenint en compte el pes que porta sobre les espatlles. A l’altre les coses li van malament, però no tan malament com voldria molta gent que creu que es mereix un futur pitjor pel què van fer, que no és una malifeta, sinó un acte terrible amb seqüeles devastadores. 

Aquesta és la història d’en Jon i en Robert, dos nens de deu anys que, un dia de febrer de 1993, fan una malifeta de tal abast que, a partir d’aquell moment, ja no poden avançar, atrapats donant voltes sobre el seu passat, en un loop infinit, una vegada i una altra, tornant sempre a la casella de sortida.

Crítica: Dirrrty boys

03/10/2022

Tornant al punt que no té retorn

per Ramon Oliver

“Com, com és possible que li vulguis fer mal a un nen? Com és possible que fer-li mal et pugui fer sentir satisfet, satisfet, satisfet? No sé que li està passant a la gent, avui en dia”. Més  o menys , això és el que venia a dir i el que venia a preguntar-se  The Cranberries a la cançó “The Icicle Melts”, que va ser inclosa pel cèlebre grup al seu disc “No Need to Argue”. I aquest tema publicat el 1994 ( un any després de la tragèdia criminal ) constitueix una mostra mes ( una, entre tantes) de l’impacte que va provocar també en el marc de la cultura popular l’assassinat del nen de dos anys James Bulger, del qual en van ser responsables dos altres criatures  que tot just havien assolit la seva primera dècada d’existència. Des de llavors, aquells dos nens que ara són ja a punt de fer-ne quaranta, han canviat en diverses ocasions de nom, per tal d’intentar mantenir oculta la seva identitat , i intentar alhora viure una existència (si és que això  és possible; la pregunta, queda oberta també al llarg de la representació )  no exclusivament marcada per allò que va passar a Liverpool el 12 de febrer de 1993.

Com us deia, i com remarca l’estupenda obra de Gerard Guix que acaba d’estrenar el Teatre Akadèmia, i el muntatge de la qual mereix ser inclòs entre el millors espectacles revelació d’aquest anys que enfila ja el seu tram final,  aquell crim ha quedat reflectit  en un bon grapat d’obres de ficció , entre les quals cal afegir ara el mateix text de Guix. Però encara queda també ben a prop a nivell temporal el curtmetratge al voltant del tema que va arribar a ser finalista a l’Oscar l’any 2019. I  que d’alguna manera, li serveix al nostre autor com a molt encertat recurs dramatúrgic per tal de posar en marxa la seva pròpia ficció. Una ficció que s’inicia i s’acaba a ritme dels Pet Shop Boys, que aquell mateix any 1993  (però mesos més tard dels fets) publicava el seu esplendorós àlbum “Very”,  tota una eufòrica invitació al ball i al coming out. El Noi A i el Noi B d’aquesta història, se’ns presenten gairebé donant bots a ritme  de la música del duo. I gairebé s’acomiaden de nosaltres servint-se també d’ella, tot arribant a un final que la cronologia utilitzada per Guix converteix alhora en un inici en el qual tot era possible encara. L’amistat entre el Noi A i el Noi B, es trobava llavors en aquella fase en la qual un amic de debò convertit en el teu gran col·lega existencial, et pot fer senti  a cobert de totes les hostilitats , penúries i amenaces que formen també part del teu dia a dia. I l’amistat entre el Noi A i el noi B , deixava també potser entreveure l’aparició d’uns desitjos encoberts als quals resultava encara massa difícil posar-li nom. Tornant a la cançó de The Cranberries: com, com és possible que aquests dos nois als qual veiem donar de nou  bots damunt un munt de matalassos quan s’acosta aquest final que ens porta cap a l’inici, acabessin poc després cometent l’acte que van cometre?

Fa uns anys, i comptant amb el llavors desconegut Quim Ávila com a còmplice, Guix ja ens va ficar dins la solitària habitació d’un adolescent que s’emmirallava en el més pervers rei mai imaginat per William Shakespeare , per tal d’argumentar la no menys terrible ( i lamentablement, ben habitual) acció criminal massiva que estava a punt de cometre. I evidentment , alguna cosa connecta aquell “Ricard de 3r” amb aquest parell ; potser un mateix malestar inexplorat; potser  una mateixa manera de no trobar la forma de vehicular una angoixa sense nom que s’ha anat ficant sota la pell ; potser una mateixa manera de voler fugir del insuportable pes que provoca la pròpia feblesa , carregant les armes que et fan sentir menys feble. O buscant a algú molt més feble que tu (per exemple, un nen de dos anys) per tal de sentir durant una breu estona el miratge de la teva fortalesa... abans de tenir que assumir que aquest miratge t’ha fet caure en aquella mena de cova existencial de la qual potser ja mai més podràs sortir. O potser res de tot això: una de les qualitats de l’obra de Guix, resideix en la seva voluntat de defugir els judicis ràpids i les sentencies inqüestionables. Guix prefereix apuntar  possibilitats que resten obertes. I fer-nos sentir alhora una inquietants proximitat envers aquests dos personatges que han fet allò que no té nom, però que alhora són capaços de transmetre’ns aquell punt de tendresa que pot deixar descol·locat a qui busqui la seguretat dels  judicis inqüestionables als quals em referia abans. No és estrany que l’excel·lent dossier sobre l’espectacle que ens ha preparat el Teatre Akadèmia esmenti el cas de Truman Capote i el seu seminal llibre “A sang freda”. Cal recordar  de quina forma ,apropar-se emocionalment a un dels assassins d’aquell cas criminal ,va situar Capote davant un veritable conflicte personal . I cal recordar alhora l’ambivalència de l’autor , que temia l’execució de qui s’havia fet ja una persona molt important a la seva pròpia vida, i també la desitjava, perquè només després d’ella, podia publicar la seva obra. Una ambivalència susceptible alhora de despertat culpabilitat en qui , de fet, objectivament no és culpable de res. I que ,posats a buscar fils de connexió, ens podria conduir també cap a la paradoxa que  suposa (tornant al Noi A i al Noi B)  que l’Estat s’acabi gastant milions de lliures esterlines per tal de crear-li noves vides als mateixos nens la vida anterior dels quals, potser no va saber protegir de la forma més adient.

Guix construeix un molt potent text que precisa d’unes interpretacions i una direcció no menys potents , per tal d’aconseguir els seus objectius. I la companyia Las Bestias li proporciona en aquest sentit els millors instruments imaginables, començant pel parell de joves bèsties escèniques interpretatives decidides a deixar-se la pell entre matalassos que protagonitzen la proposta: vist el que hem vist, no cal dubtar que en sentirem molt a parlar de Sergi Espina i Martí Cordero. Tot i que no cal veure la seva visceral actuació com la promesa de res, sinó com  la constatació d’una ja estupenda realitat. I Àgata Casanovas sap extreure d’ells tota la matèria prima que ja porten dins, amb l’ajut d’aquest matalassos que ja han sortit esmentats en tres ocasions. I és que la directora se’n serveix de tan simple element escènic per tal de convertir-lo en un element dramatúrgic obert també a un munt de possibilitats. Els matalassos et poden suggerir l’obligat nomadisme d’aquest parell de vides que difícilment poden assentar-se en un llit fixa : el perill de ser reconeguts, fa que aquest parell estigui sempre sotmès a la possibilitat d’una nova escapada i una nova reinvenció  personal. I alhora, aquests matalassos sense llit et remeten als catres institucionals també sempre en permanent transició. I fins i tot ,et fan pensar en la dificultat d’establir segons quina mena d’intimitats emocionals subjectes també sempre a que l’ombra del passat aniquili la possibilitat d’un present amb ganes de projectar-se en el futur. En qualsevol cas: aquests matalassos que de vegades ofeguen i de vegades ajuden a esmorteir cops, es converteixen en el millor llit elàstic imaginable per a que dos nens que , segons com es miri, estan condemnats a no deixar de ser-jo mai, perquè la seva vida ha quedat ancorada en un punt de no retorn ubicat a la infància, puguin seguir donant bots, i imaginant-se  la vida que mai no tindran.