A ‘Dirrrty Boys’, de Gerard Guix, Martí Cordero i Sergi Espina es posen en la pell dels dos assassins convictes més joves del segle XX
La companyia Las Bestias, integrada pel dramaturg Gerard Guix, la directora Àgata Casanovas i l’actor Sergi Espina, ha reestrenat el seu espectacle Dirrrty Boys a La Villarroel, on es podrà veure fins al 26 de maig. L’obra parteix d’un esgarrifós cas real de violència. El 12 de febrer de 1993 dos nens de deu anys, Jon Venables i Robert Thompson, en van segrestar un altre de dos, James Bulger, en un centre comercial de Liverpool; se’l van endur tot passejant fins als afores, i allà el van sotmetre a terribles vexacions i tortures fins a assassinar-lo. El novembre d’aquell mateix any van ser sentenciats a pena de presó; van sortir en llibertat l’any 2001 amb identitats noves i destins separats. Thompson va aconseguir, d’alguna manera, refer la seva vida; Venables, en canvi, va ser condemnat anys més tard, per possessió i distribució de pornografia infantil.
Per la truculència del crim i també per l’edat de Thompson i Venables ‒els assassins convictes més joves de la història del segle XX‒, el cas va esdevenir enormement mediàtic: a més d’obrir totes les capçaleres i informatius de l’època, va ser objecte de nombroses adaptacions: en clau assagística ‒The Sleep of Reason (1994), de David James Smith‒, novel·lada ‒Boy A (2004), de Jonathan Trigell‒, cinematogràfica ‒John Crowley va portar la novel·la a la gran pantalla el 2007‒ i, fins i tot, musical ‒la cançó Spark (2010), d’Amy Macdonald‒. Totes elles són esmentades a l’obra de Guix, que posa l’èmfasi en la més recent: Detainment (2018), un curtmetratge que va quedar finalista als premis Oscar. Sergi Espina interpreta el Noi A (Thompson), i Martí Cordero, el Noi B (Venables); primer, però, passen respectivament per les identitats de Darren Mahon, productor de Detainment, i Vincent Lambe, el director i guionista del curt; a més, durant tota la peça, entren i surten de personatge per acomplir funcions narratives i contextuals, o bé d’abast metateatral: “Nosaltres també juguem a ser assassins”.
No interessa tant redundar en els interrogatoris policials o en el judici com jugar amb les potencialitats que el teatre ofereix per explicar una història de condemnes, redempció ‒impossible?‒ i segones oportunitats
“Tu saps el que és la veritat?” Aquesta és una de les preguntes que li va fer un policia a Venables, després del crim. La veritat, en aquesta peça de Gerard Guix, és una construcció, tot i partir de fets reals sobradament coneguts. A l’autor no li interessa tant redundar en els interrogatoris policials ni en el judici com jugar amb les potencialitats que el teatre ofereix per explicar una història de condemnes, redempció ‒impossible?‒ i segones oportunitats. Al llarg de la peça es promou la identificació amb els personatges, retratats en situacions de patiment i vulnerabilitat ‒el viacrucis carcerari, la caducitat de les successives identitats, les dificultats per construir una vida social i sexoafectiva‒, per finalment abocar-nos amb tot detall la crua relació del fet criminal, en horari escolar i a plena llum del dia.
L’estructura, tripartida, focalitza primer en un dels nois i després en l’altre. A la tercera part se superposen les vivències, i assistim a la rememoració d’una infantesa ferida i salvatge, sense supervisió, on l’únic refugi possible era un vincle extrem. A manera de separadors, transicions o “interludis”, els dos intèrprets ens proporcionen “avanços informatius”, és a dir, reculls de notícies del moment. Hi apareixen mencions a titulars concrets sobre la manca d’empatia i penediment dels dos nens; a la quantitat de recursos destinats pel govern britànic a la seva reinserció; al boicot que la mare de James Bulger va fer al curtmetratge de Lambe; a les declaracions d’aquest a Good Morning Britain, etc.
Els personatges, brutalitzats, transiten violentament per la culpa, la vergonya i la desemparança, però també per l’eufòria o l’enamorament
El més rellevant, dramatúrgicament, és que assistim a la peripècia de cadascun dels dos homes en retrospectiva ‒des dels trenta-cinc anys fins a la infantesa‒, en un viatge sense retorn que fa pensar en la pel·lícula Irreversible (2002) de Gaspar Noé, tot i que hi ha també petits salts endavant que aclareixen o fan més efectistes algunes de les situacions escenificades. A poc a poc anirem entenent que, mentre l’un no va aconseguir sortir-se’n i va ser novament empresonat, l’altre va saber refugiar-se en una rutina laboral i un perfil baix. Ara bé, és possible reinventar-se del tot? La vida continua, però aquests personatges han quedat atrapats en un punt molt concret de la seva biografia.
Es tracta d’un espectacle molt físic, on els cossos tenen un protagonisme decisiu. Cordero i Espina, esplèndidament dirigits per Àgata Casanovas i coreografiats per Davo Marín, fan tota una exhibició actoral, amb una energia i una precisió que trasbalsen. Els seus personatges, brutalitzats, transiten violentament per la culpa, la vergonya i la desemparança, però també per l’eufòria o l’enamorament. L’únic utillatge de què disposen, en l’espai dissenyat per Anna Tantull, són vuit matalassos bruts i gastats ‒imatge de la pura provisionalitat que implica passar-se la vida en centres d’alta seguretat, presons i residències temporals‒, utilitzats a consciència com a amortidors, propulsors o trinxeres. A les parts més oníriques i dansades ‒excés, plenitud, distorsió‒, la banda sonora ‒Pet Shop Boys, The Turtles, etc.‒ té un paper fonamental, com també les immersions cromàtiques a càrrec de Paula Costas, que contribueix al transport emocional des del disseny d’il·luminació. Som davant un grandíssim treball dramatúrgic, actoral i de direcció. Bravo, companyia!
Crítica publicada a El Nacional.cat l'11 de maig de 2024
