De vegades en hi
ha prou amb un gran espai obert i unes línies dibuixades al terra amb guix per
suggerir-te tot un món tancat, reprimit i
deprimit en el qual la bona gent pot passar com si res a mostrar els
seus pitjors instints. I això és justament el que feia Lars von Trier a la seva
magistral pel·lícula Dogville, situada a una petita localitat minera de
les Muntanyes Rocoses sacsejada econòmicament per la Gran Depressió. Allà anava
a parar la Grace de Nicole Kidman, una misteriosa i desvalguda dona jove que
quan arriba a aquest indret està fugint molt atemorida de no sabem encara quina
mena de perillosa maldat. I que entre la
gent de Dogville arribarà a creure inicialment que la bondat és possible i que
la bondat rep recompensa , per acabar comprovant que potser no tant ( o
que potser , gens ni mica) . I per
acabar alhora ( *atenció: el que ve ara
és un spoiler digne dels que han publicat aquests dies alguns mitjans explicant
fil per randa el capítol final de “Joc de Trons”; podeu passar al paràgraf següent
si voleu ) proclamant que la forma com s’ha comportat aquesta gent no té excusa
possible per molt dures que siguin les condicions de vida de la comunitat, i
deixant que els seus propis dimonis interiors es vengin com cal del mal que
ella ha rebut.
En qualsevol cas,
Sílvia Munt ja ens havia avisat amb
temps que el seu Dogville ( seu i de Pau Miró,
que ha confeccionat amb ella la dramatúrgia de l’espectacle) , tot i ser
fruit de l’impacte que li va provocar al seu moment el de la pel·lícula de von Trier,
seria molt diferent al que vam veure al cinema. I certament ho és. Ja per començar ha canviat la
localització , que s’ha tornat tan contemporània com indefinidament propera: ara,
la ciutat dels gossos podria ubicar-se a qualsevol indret de la Catalunya
profunda, posem pel cas. I per continuar, el gens naturalista paisatge obert de
von Trier en el qual la mateixa inexistència de parets et suggeria l’idea de
comunitat en que els individus estan sempre subjectes a la mirada de l’altre,
ha estat substituït per l’espai tancat
d’un força més naturalista bar de pobre amb funcions de casal i únic punt de
reunió. D’aquí només sortirem de forma virtual mitjançant la càmera que ens
mostra puntualment el carreró del costat
del local. I mitjançant la filmació – aquesta sí situada en plena natura- que ens evidència com van les coses a Dogville quan algú intenta
posar el dit a la nafra de la comunitat i escapar per cames d’ella. I com havia
dit també Munt, han canviat alhora una mica les circumstàncies i el tarannà
personal d’aquella Grace que ara es diu Virgínia, i que la directora ha volgut
fer més innocent i més jove que la seva antecessora.
Però els canvis
han fet alguna cosa més que alterar edats, noms i espais. Els canvis li han
restat coherència i força punyent a allò que ens explicava von Trier. Han
simplificat en excés els personatges que envolten la Virgínia, sense donar-te
la possibilitat d’aprofundir una mica en ells i apreciar els mecanismes interns
que els porten a acabar actuant com actuen. I han desdibuixat la presència de la crucial figura
paterna per tal de donar-li al tram
final del relat una configuració potser més políticament correcte que la de
l’original ( ja sabeu que les paraules “correcció política” no figuren al
diccionari del sempre provocador creador de “La casa de Jack”), però també
notablement menys arriscada i més acomodatícia. En mans de Munt i Miró ( i
insisteixo en el tema dels spoilers ) la Grace transformada en Virgínia està
molt lluny de mostrar-nos com la nostra façana de bondat pot saltar fàcilment
pels aires i deixar a la vista tota la banalitat del mal desfermat sense
necessitat d’haver llegit mai Hanna Arendt. Aquesta Virgínia que es presenta a Dogville
amb cert aspecte d’espantada i una mica
malcarada noia vestida amb andrògina roba cara un xic punk, evita mostrar-nos tota l’ambigua complexitat sovint
destructiva que amaga la natura humana. I per això mateix, resulta força menys
inquietant que aquella altra Grace. Com ho són la resta de persones que habiten
Dogville, condemnades ara a un cert
esquematisme , O com ho és el mateix personatge de Max, el pseudofilòsof amb
aspiracions d’escriptor interpretat per David Verdaguer que posa en marxa
l’experiment de bondat al voltant del qual es construeix l’obra. La dramatúrgia
no permet que el (sobre el paper ) magnífic
i molt talentós repartiment amb el qual compta Munt pugui atorgar-li intensitat
a aquesta comunitat amb quelcom de gossada. I tampoc permet que Bruna Cusí
pugui defensar com cal una Virgínia mancada de registres. D’altra banda, Munt
pren una decisió que gairebé sempre està condemnada a l’error: quan tens com a
referent imatges d’una pel·lícula mítica, és millor no incloure imatges
filmades que conviden inevitablement als paral·lelismes. Especialment, quan la
teva proposta ha optat per un tancament visual oposat a l’original que
l’inspira que hauria de mantenir-se al llarg de tot el muntatge. Un muntatge
que, certament, ofereix la qualitat en els acabats que cal esperar d’un equip
com aquest. Però que està lluny de sacsejar, emocionar, aterrir o fer-te
reflexionar sobre la contaminació dels límits entre el bé i el mal de la forma com
ho feia el seu referent fílmic.
