Dogville, un poble qualsevol

informació obra



Dramatúrgia:
Pau Miró
Direcció:
Sílvia Munt
Escenografia:
Max Glaenzel, Jordi Bulbena
Traducció:
Pau Miró
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
David Bofarull (a.a.i.), Daniel Gener
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudant de direcció:
Tilda Espluga, Daniela Feixas
Intèrprets:
Andreu Benito, Joel Bramona/Jaume Solà, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Albert Pérez , Alba Ribas, David Verdaguer
Sinopsi:

Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió de la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada el 2003 i primera part de la trilogia USA: Land Of Opportunity. Si vols que els altres t’acceptin, t’has de sotmetre a l’abús i expiar el seu ressentiment. Però llavors, què separa la bondat de la maldat? Dirigida per Sílvia Munt.

Crítica: Dogville, un poble qualsevol

23/05/2019

A la Dogville de Sílvia Munt, el mal no acaba de mostrar-nos totes les seves cares

per Ramon Oliver

De vegades en hi ha prou amb un gran espai obert i unes línies dibuixades al terra amb guix per suggerir-te tot un món tancat, reprimit i  deprimit en el qual la bona gent pot passar com si res a mostrar els seus pitjors instints. I això és justament el que feia Lars von Trier a la seva magistral pel·lícula Dogville, situada a una petita localitat minera de les Muntanyes Rocoses sacsejada econòmicament per la Gran Depressió. Allà anava a parar la Grace de Nicole Kidman, una misteriosa i desvalguda dona jove que quan arriba a aquest indret està fugint molt atemorida de no sabem encara quina mena de perillosa maldat. I que  entre la gent de Dogville arribarà a creure inicialment que la bondat és possible i que la bondat rep recompensa , per acabar comprovant que potser no tant ( o que  potser , gens ni mica) . I per acabar alhora  ( *atenció: el que ve ara és un spoiler digne dels que han publicat aquests dies alguns mitjans explicant fil per randa el capítol final de “Joc de Trons”; podeu passar al paràgraf següent si voleu ) proclamant que la forma com s’ha comportat aquesta gent no té excusa possible per molt dures que siguin les condicions de vida de la comunitat, i deixant que els seus propis dimonis interiors es vengin com cal del mal que ella ha rebut.

En qualsevol cas, Sílvia Munt  ja ens havia avisat amb temps que el seu Dogville ( seu i de Pau Miró,  que ha confeccionat amb ella la dramatúrgia de l’espectacle) , tot i ser fruit de l’impacte que li va provocar al seu moment el de la pel·lícula de von Trier, seria molt diferent al que vam veure al cinema. I certament  ho és. Ja per començar ha canviat la localització , que s’ha tornat tan contemporània com indefinidament propera: ara, la ciutat dels gossos podria ubicar-se a qualsevol indret de la Catalunya profunda, posem pel cas. I per continuar, el gens naturalista paisatge obert de von Trier en el qual la mateixa inexistència de parets et suggeria l’idea de comunitat en que els individus estan sempre subjectes a la mirada de l’altre, ha estat substituït  per l’espai tancat d’un força més naturalista bar de pobre amb funcions de casal i únic punt de reunió. D’aquí només sortirem de forma virtual mitjançant la càmera que ens mostra puntualment  el carreró del costat del local. I mitjançant la filmació – aquesta sí situada en plena natura-  que ens evidència  com van les coses a Dogville quan algú intenta posar el dit a la nafra de la comunitat i escapar per cames d’ella. I com havia dit també Munt, han canviat alhora una mica les circumstàncies i el tarannà personal d’aquella Grace que ara es diu Virgínia, i que la directora ha volgut fer més innocent i més jove que la seva antecessora.

Però els canvis han fet alguna cosa més que alterar edats, noms i espais. Els canvis li han restat coherència i força punyent a allò que ens explicava von Trier. Han simplificat en excés els personatges que envolten la Virgínia, sense donar-te la possibilitat d’aprofundir una mica en ells i apreciar els mecanismes interns que els porten a acabar actuant com actuen. I han desdibuixat  la presència de la crucial figura paterna  per tal de donar-li al tram final del relat una configuració potser més políticament correcte que la de l’original ( ja sabeu que les paraules “correcció política” no figuren al diccionari del sempre provocador creador de “La casa de Jack”), però també notablement menys arriscada i més acomodatícia. En mans de Munt i Miró ( i insisteixo en el tema dels spoilers ) la Grace transformada en Virgínia està molt lluny de mostrar-nos com la nostra façana de bondat pot saltar fàcilment pels aires i deixar a la vista tota la banalitat del mal desfermat sense necessitat d’haver llegit mai Hanna Arendt.  Aquesta Virgínia que es presenta a Dogville amb cert aspecte d’espantada i una mica  malcarada noia vestida amb andrògina roba cara un xic punk, evita  mostrar-nos tota l’ambigua complexitat sovint destructiva que amaga la natura humana. I per això mateix, resulta força menys inquietant que aquella altra Grace. Com ho són la resta de persones que habiten Dogville, condemnades ara a  un cert esquematisme , O com ho és el mateix personatge de Max, el pseudofilòsof amb aspiracions d’escriptor interpretat per David Verdaguer que posa en marxa l’experiment de bondat al voltant del qual es construeix l’obra. La dramatúrgia no permet que el  (sobre el paper ) magnífic i molt talentós repartiment amb el qual compta Munt pugui atorgar-li intensitat a aquesta comunitat amb quelcom de gossada. I tampoc permet que Bruna Cusí pugui defensar com cal una Virgínia mancada de registres. D’altra banda, Munt pren una decisió que gairebé sempre està condemnada a l’error: quan tens com a referent imatges d’una pel·lícula mítica, és millor no incloure imatges filmades que conviden inevitablement als paral·lelismes. Especialment, quan la teva proposta ha optat per un tancament visual oposat a l’original que l’inspira que hauria de mantenir-se al llarg de tot el muntatge. Un muntatge que, certament, ofereix la qualitat en els acabats que cal esperar d’un equip com aquest. Però que està lluny de sacsejar, emocionar, aterrir o fer-te reflexionar sobre la contaminació dels límits entre el bé i el mal de la forma com ho feia el seu referent fílmic.