Portar a l’escenari obres basades en
pel·lícules –o de les quals també se n’han fet pel·lícules– que han estat
tocades per la vareta de la inspiració pot resultar força arriscat, perquè en
aquests casos, fora honroses i comptades excepcions, poques vegades el teatre
assoleix la potència emotiva i visual que és capaç de mostrar el cinema.
Dogville en podria
ser un bon exemple, ja que si s’ha vist el film de Lars von Trier i la magnètica
interpretació de Nicole Kidman les comparacions seran inevitables i,
segurament, a favor de l’aclamat realitzador danès.
Però, i si l’espectador que va al Lliure no
l’ha vist? Des d’aquesta altra òptica, la proposta de Pau Miró i Sílvia Munt
(direcció) és prou interessant, ja que els interrogants i les situacions que hi
plantegen aconsegueixen interpel·lar l’espectador.
Una noia arriba a un poble fugint d’algú que
la persegueix. Allà hi trobarà sopluig, afecte i fins i tot amor. Ben aviat,
però, canviaran les tornes tot posant en relleu la complexitat de l’ésser humà,
les seves fortaleses i febleses, el seu poder de fer el bé i el mal de manera
conscient o inconscient... i sobretot la fascinant capacitat de manipular que
tenen certs individus davant la increïble facilitat amb què es “deixa”
manipular una gran majoria, tot i que en aquest muntatge passi una mica
d’esquitllentes. Per això m’hauria agradat trobar un Max (David Verdaguer) més
refinadament diabòlic, més seductor que “simpàtic” i sense aquest punt una mica
beneit que de vegades li aflora. I que aquest joc evolucionés d’una manera més
subtil, sense el salt brusc que suposa el canvi d’actitud dels veïns malgrat que
aquest estigui dramàticament justificat.
Dogville, un poble qualsevol se situa a l’interior d’un bar i alhora centre cívic, ajudat d’unes
projeccions que mostren el que succeeix a l’exterior, i es construeix com un
gran flashback trencat regularment per les declaracions de cada un dels
personatges que hi intervenen: la mestressa del bar (Anna Güell), el metge (Albert
Pérez), una noia jove (Alba Ribas), el matrimoni format per l’Ivan (Josep
Julien) i la Marta (Áurea Márquez)... a través de les quals manifesten la seva
opinió envers la nouvinguda (Bruna Cusí) i permeten que l’acció vagi avançant.
Tots ells –cal afegir-hi Andreu Benito, Joel Bramona/Jaume Solà, Andrés Herrera
i Lluís Marco– són uns intèrprets prou consolidats com per garantir un treball
ajustat i matisat que sap mostrar la visceralitat, introversió, desconfiança o agressivitat
d’uns personatges una mica desdibuixats que potser haurien demanat trets de pinzellada
fina.
Tot i amb això, la violència implícita i
explícita exercida per aquesta gossada, que seguint els cànons actua de nit i
amb traïdoria, deixa petja en l’ànim de l’espectador, el qual s’emporta el
regust amarg de la injustícia i el dolor de la impotència.
