Dogville, un poble qualsevol

informació obra



Dramatúrgia:
Pau Miró
Direcció:
Sílvia Munt
Escenografia:
Max Glaenzel, Jordi Bulbena
Traducció:
Pau Miró
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
David Bofarull (a.a.i.), Daniel Gener
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudantia de direcció:
Tilda Espluga, Daniela Feixas
Intèrprets:
Andreu Benito, Joel Bramona/Jaume Solà, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Albert Pérez , Alba Ribas, David Verdaguer
Sinopsi:

Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió de la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada el 2003 i primera part de la trilogia USA: Land Of Opportunity. Si vols que els altres t’acceptin, t’has de sotmetre a l’abús i expiar el seu ressentiment. Però llavors, què separa la bondat de la maldat? Dirigida per Sílvia Munt.

Crítica: Dogville, un poble qualsevol

29/05/2019

Una mica d'esquitllentes

per Núria Sàbat

Portar a l’escenari obres basades en pel·lícules –o de les quals també se n’han fet pel·lícules– que han estat tocades per la vareta de la inspiració pot resultar força arriscat, perquè en aquests casos, fora honroses i comptades excepcions, poques vegades el teatre assoleix la potència emotiva i visual que és capaç de mostrar el cinema.

Dogville en podria ser un bon exemple, ja que si s’ha vist el film de Lars von Trier i la magnètica interpretació de Nicole Kidman les comparacions seran inevitables i, segurament, a favor de l’aclamat realitzador danès.

Però, i si l’espectador que va al Lliure no l’ha vist? Des d’aquesta altra òptica, la proposta de Pau Miró i Sílvia Munt (direcció) és prou interessant, ja que els interrogants i les situacions que hi plantegen aconsegueixen interpel·lar l’espectador.

Una noia arriba a un poble fugint d’algú que la persegueix. Allà hi trobarà sopluig, afecte i fins i tot amor. Ben aviat, però, canviaran les tornes tot posant en relleu la complexitat de l’ésser humà, les seves fortaleses i febleses, el seu poder de fer el bé i el mal de manera conscient o inconscient... i sobretot la fascinant capacitat de manipular que tenen certs individus davant la increïble facilitat amb què es “deixa” manipular una gran majoria, tot i que en aquest muntatge passi una mica d’esquitllentes. Per això m’hauria agradat trobar un Max (David Verdaguer) més refinadament diabòlic, més seductor que “simpàtic” i sense aquest punt una mica beneit que de vegades li aflora. I que aquest joc evolucionés d’una manera més subtil, sense el salt brusc que suposa el canvi d’actitud dels veïns malgrat que aquest estigui dramàticament justificat.

Dogville, un poble qualsevol se situa a l’interior d’un bar i alhora centre cívic, ajudat d’unes projeccions que mostren el que succeeix a l’exterior, i es construeix com un gran flashback trencat regularment per les declaracions de cada un dels personatges que hi intervenen: la mestressa del bar (Anna Güell), el metge (Albert Pérez), una noia jove (Alba Ribas), el matrimoni format per l’Ivan (Josep Julien) i la Marta (Áurea Márquez)... a través de les quals manifesten la seva opinió envers la nouvinguda (Bruna Cusí) i permeten que l’acció vagi avançant. Tots ells –cal afegir-hi Andreu Benito, Joel Bramona/Jaume Solà, Andrés Herrera i Lluís Marco– són uns intèrprets prou consolidats com per garantir un treball ajustat i matisat que sap mostrar la visceralitat, introversió, desconfiança o agressivitat d’uns personatges una mica desdibuixats que potser haurien demanat trets de pinzellada fina.

Tot i amb això, la violència implícita i explícita exercida per aquesta gossada, que seguint els cànons actua de nit i amb traïdoria, deixa petja en l’ànim de l’espectador, el qual s’emporta el regust amarg de la injustícia i el dolor de la impotència.