Dolors

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Cristina Clemente, Eulàlia Carrillo
Direcció:
Sergi Belbel, Cristina Clemente
Intèrprets:
Enric Cambray, Gemma Martínez, Meritxell Yanes
Escenografia:
Lluís Nadal 'Koko'
Vestuari:
Carme PuigdevalliPlantés
Il·luminació:
August Viladomat 'Gutty', Àngel Puertas
So:
Carles Cors
Composició musical:
Carles Cors
Vídeo:
FromZero
Caracterització:
Anna Rosillo
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Autoria:
Marguerite Duras
Adaptació:
Lurdes Barba
Sinopsi:

El format teatral tradicional de vegades ens ve estret. Com a bons addictes a les sèries, Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente i han preparat una història teatral en sis capítols consecutius. Cada setmana en podreu veure dos. I l’últim diumenge, marató!

Crítica: Dolors

02/07/2019

La tele entra al teatre

per Toni Polo

La influència de les sèries és cada cop més recognoscible en el teatre actual. Assumit aquest fet (gens negatiu, per altra banda), Dolors és un exercici divertit que porta als extrems aquesta relació. L’argument ja dona idea del que ens espera: una dona crea un producte que acaba amb els dolors menstruals però per comercialitzar-lo haurà de recórrer a un home. Les dones no venen. Com a mínim, substàncies científicament provades i efectives. A partir d’aquí es crea un embolic esperpèntic que es va estirant i va obrint diversos fronts dels quals no cal fer espòilers (regla número u de les sèries).

L’escenari esdevé un plató de sèrie televisiva on els personatges rodolen d’un set a l’altre amb una facilitat aparent (corrent i relliscant i suant, en realitat) canviant de vestuari, de personatge i de manera de parlar en qüestió de segons. El que fa és convertir els recursos televisius al teatre d’una manera còmica i descarada que, però, funciona, perquè la intenció de l’obra és, precisament, aquesta, fer veure’ls. No és el teatre que entra a la tele, sinó a l'inrevés. Com a tota bona sèrie, abans de cada capítol hi ha un resum de l’anterior, en una esbojarrada cursa per l’escenari durant la qual els actors recreen els moments més importants viscuts fins al moment. De bojos.

El Lliure ha passat sis capítols, en tandes de dos, que podrien venir a ser una versió reduccionista de les temporades de les grans sèries universals. Un divertimento que, tot plegat, no deixa de reivindicar una certa cultura, començant per la defensa de la feina de les dones. Els intèrprets, Gemma Martínez, Meritxell Yanes i Enric Cambray, se sotmeten a tot una prova de resistència de la qual surten ben parats. Bona part de la culpa la tenen els dramaturgs Eulàlia Carrillo, Crsitina Clemente, i Sergi Belbel (els dos últims, també directors de la/les obra/es), que, a partir d’una idea original de l’actriu Meritxell Yanes, han teixit un seguit de peripèricies que van embolicant cada cop més la troca. Es nota que s’ho han passat bé. Caldrà veure si fan més temporades...