Un joc efectiu en el primer doblet de la sèrie (capítol 1 i 2). L'aventura de passar el llenguatge de la sèrie al teatre funciona com un rellotge. És possible gràcies a un plantejament molt àgil de les escenes i d'uns actors que saben saltar de situacions a velocitat del llamp. Tot va mil·limimetrat en una gravació que té forma de fals directe però que es produeix, el 90% al mateix moment,. Com a Excalibur i altres històries d'animals morts, l'espectador té la sensació d'estar en un plató, entre les càmeres. En aquesta ocasió, però, no se'n veu ni una. Tot el que apareix a pantalla (fins ara) està editat prèviament. Els tres dramaturgs/guionistes juguen al tòpic sense amagar-se'n. Aquesta és la gràcia, precisament. Hi ha picades d'ullet a un grapat de sèries que, principalment, ja estan prou amortitzades. Per això es produeix una escena d'spoilers en què dos protagonistes s'enamoren només recordant els finals de cada una d'elles. Sap jugar molt bé al gir final de cada capítol per incitar a veure'n el següent. I és lúcida l'escena resum (que ja es va provar, en clau dramàtica, a la segona part d'Àngels a Amèrica, per cert).
Tot i que hi hagi una pàtina de reivindicació feminista, en realitat, el que domina és la comèdia d'embolics. La peripècia d'una inventora de l'aparell que elimina els dolors de menstruació. Un enginy original que té una certa aparença (però en plan basar xinès d'aquell de L'habitació del costat). Una mena de vodevil modern que anirà descobrint dobles fons als armaris i als cors de cada personatge. Aconsegueix que l'espectador faci una projecció del que ha de passar als propers capítols. Hi ha el personatge excèntric (Lola), el babau (Nil) i la ingènua amiga (Miranda). El toc de plats bruts apropa la sèrie, dins de l'escena a un grand guignol. De fet, Enric Cambray té moments de mascle alfa com a Alpenstock, ben còmics, per la seva esquixofrència de personatge (i no avancem res).
Per ara, la paròdia no passa d'algun toc romàntic, d'algun divertit enamorament impossible. Cristina Clemente, per cert, juga a més cartes en una altra peça que podria convertir-se molt fàcilment en un telefilm, entre la comèdia i les enveges familiars. Lapònia, és una peça que tot just ara reposa al Club Capitol i que supera l'esbojarrada temporada de Dolors. També un altre mena de surrealisme màgic (una mena de Calders a la quinta essència, va dirigir Sergi Belbel (text de roc Esquius) a Sàpiens, un altre títol que funciona com a referent.
L'angúnia de tot guionista (i productor) és que el públic no senti interès per seguir l'argument. Que les audiències caiguin, setmana a setmana. No és un cas diferent en la taquilla dels teatres. Jugar a un espectacle en el que és recomanable haver vist les obres anteriors, podria fer que caigués en els marges. Per ara, els que van anar a la première de l'estrena, sortien amb ganes de quadrar el calendari per no perdre's els següents capítols. És una peça intranscendent, però que aporta una frescor i una lucidesa dramàtica (des del disbarat més imperdonable) que venen ganes de veure, que ningú t'hagi d'explicar la trama. Per una altra banda, és previsible que, entrar a mig programa (arrencar al capítol 3, posem per cas) no ha de penalitzar massa en l'argument (que és prim i ràpid d'explicar, per exigències del format. Fins i tot, les reflexions a la bombolla de Lola (Meritxell Yanes) es fan excessives tot i ser un text breu. L'oïda demana la velocitat àgil i les frases interminables, tot i que divertides, són una aturada notable (probablement, es necessària pels propis actors i també per dotar de girs a la sèrie). Per cert, el sofà i la bombolla es fan amb uns seients que s'enfonsen. si els diàlegs duressin una estona més, no hi hauria manera d'aixecar els actors d'aquell clot encoixinat.
Per últim, pels que no som seguidors de sèries, hi ha moltes picades d'ullet als creadors i intèrprets de l'escena catalana. Jocs que esclaten en la mitja part (falsa, també), entre els dos capítols. Els tuits són molt enginyosos i construeixen una carcassa de mentides probables que no insulten a (quasi) ningú i que tothom riu, còmplice. El codi còmic de la sèrie esclata des del minut 0,5. I sí, són coherents: a canvi de la salutació final dels actors despleguen uns crèdits tant llargs que els de Jocs de trons. Per ambició, ningú els venç.
