No hi ha millor marc per a una lectura del Quijote de Miguel de Cervantes que una Biblioteca tan plena de llibres fins al sostre (literal) com la del Castell de Peralada, que a més -i també és el motiu d'haver triat aquesta obra- acull una col·lecció d'edicions vellíssimes i bellíssimes, a més de diversos objectes, de la considerada obra universal per excel·lència de la literatura. No en hi ha per a menys, ja que coincideix amb el 400 aniversari de la mort de l'autor, el 23 d'abril, coincidint amb la de l'altre geni de les lletres, aquest cop les dramatúrgiques, William Shakespeare. Ja és casualitat.
Amb 3 grans actors i una gran actriu com aquests, la cosa no podia sinó anar bé. Perquè s'ha de dir que, pensant-se un que els executants serien els Josep Maria Pou, Camilo García i Maife Gil anunciats al programa de mà, en Carles Canut, director de la lectura, apareixia des d'un principi com a un executant més. I molt important, doncs va fer de comodí, interpretant una munió de personatges episòdics que van sorgint a les pàgines de la novel·la, deixant majoritàriament per al Josep Maria Pou el 'cavaller' Don Quijote de la Mancha i per al Camilo al fidel escuder Sancho Panza, que un amb els anys ja comença a dubtar de quin dels dos és el veritable protagonista. La Maife, a l'igual que la resta, es van repartir entre fragments de narració (imprescindible aquí) i incorporà, lògicament, els pocs personatges femenins de l'aventura de cavalleries.
Sovint quan el director d'una proposta dramàtica (aquesta, llegida, però dramàtica al capdavall) s'incorpora a l'elenc trobem que el seu personatge o personatges resulten ser els menys dirigits. Aquí ens va passar el contrari.
Un tenia la sensació que els altres tres havien tingut força llibertat en triar la forma d'interpretar els seus personatges, especialment Quijote i Sancho, que per l'allargada i la qualitat dels seus textos no podien si no trobar el to perfecte, seguint un procés paral·lel al que va seguir el públic en anar endinsant-se en la història. També cal dir que el personatge que el Camilo García va fer de Sancho, aviat va tenir cara i cos, actitud i i veu, que van fer les delícies del públic, per la seva profunda humanitat i divertida senzillesa, demostrant que tants anys de doblatge no poden apagar el talent actoral un cop el tens inoculat. Probablement amb bon criteri, el Josep Maria Pou va anant 'fent' un personatge a partir de la progressiva lectura, ja que estem parlant d'algú, també humà com no, però d'una volada extraordinària.
I els curts personatges del Carles Canut, en canvi, com que tenien poc temps per a explicar-se, es va triar per dotar-los d'una personalitat molt marcada, i en ocasions d'un accent determinat, que de seguida varem identificar, com en el cas dl 'vizcaíno' i del bandoler català Perot Rocaguinarda, que apareix al llibre com a Roque Guinart, i que segons sembla el mateix Cervantes va conèixer en persona.
Pel que fa a l'adaptació i tria de textos (i viceversa) a càrrec de Miquel Pujadó, apreciar que agafa -com no pot ser de cap altra manera- els fragments i episodis més coneguts, en especial de la primera part, deixant la segona en una referència (també obligada, donat el públic i l'indret) a la visita a terres catalanes i barcelonines, on té lloc el seu combat i derrota amb el Caballero de la Blanca Luna, la tornada a casa i, a la fi, la seva retrobada cordura ja com a Alonso Quijano i mort.
Tot això ho sé, en no ser un expert cervantí ni lector de l'obra completa, perquè vaig tenir l'encert d'anar acompanyat d'una bona amiga, professora de literatura espanyola, en un episodi més del 'o saber, o tenir el telèfon del que ho sap', que avui Google ha deixat en bastant desús.
En resum, una bona estona (en els dos sentits, de llarga i profitosa) coneixent o reconeixent els fragments més populars de El Quijote, de la mà d'excel·lents intèrprets, amb la sensació de no tenir tots els assaigs necessaris per a evitar, en el darrer terç de la funció, alguns petits errors de lectura, que com a bons professionals van resoldre i rectificar ràpidament i eficaç. Un viatge a Peralada que va valer la pena.
