Un ambient acollidor, un espai que vessa saber, un autor
universal i quatre intèrprets excel·lents han de ser garant, i ho són, d’una
nova exitosa trobada amb la cultura en una de les sales més emblemàtiques del
Castell de Peralada: la seva magnífica biblioteca. Del seu impressionant fons, cal
destacar-ne una important col·lecció d’obres cervantines –prop de 5000
exemplars– entre les que destaquen nombroses edicions del llibre protagonista
d’aquesta proposta: Don Quijote de la
Mancha. La mostra d’alguns dels exemplars més antics, preuats o rars, així
com diverses pintures, escultures, il·lustracions i dedicatòries configuren
l’exposició que, amb motiu del 400 aniversari de la mort de Miguel de Cervantes,
també s’hi pot veure.
Homenatge al qual, en certa manera, també se suma aquesta
lectura dramatitzada única confegida a partir d’una escollida tria de fragments
del Quixot i guiada per Miquel Pujadó, avesat a aquesta mena de travessies i a
conduir-les sempre a bon port, amb l’habitual complicitat de Carles Canut com a
director d’escena.
Carles Canut, Maife Gil, Camilo García i Josep Maria Pou
conduiran amb mà ferma i sensible alhora les regnes d’un deliciós i prou
conegut passeig que comença i acaba en aquell celebèrrim «lugar de la Mancha de
cuyo nombre no quiero acordarme» i que ens portarà per terres de Castella,
Extremadura i Catalunya.
Carles Canut i Maife Gil comparteixen, d’una banda, el pes
de la narració; de l’altra, es reparteixen alguns dels personatges que
puntualment hi van sortint. Ambdós saben trobar el registre i el to –divertit,
tendre o irat– adequats per a cada un d’ells.
Camilo García esdevé un sensacional Sancho Panza que no
només posa veu al fidel escuder sinó que amb l’expressivitat del seu rostre li
dóna una entitat molt peculiar.
I, per descomptat, el gran Josep Maria Pou, un Quixot expert
i magnífic que, fent seu un dels savis i assenyats consells amb què Alonso
Quijano, poc abans de morir, s’acomiada del seu escuder: «habla
con reposo, pero no de manera que parezca
que te escuchas a ti mismo,
que toda afectación es mala», atorga al personatge la seva
dimensió més humana.
La veu modulada, la dicció clara i la intenció marcada dels
quatre bons intèrprets ens permet assaborir el ric i enjogassat llenguatge
cervantí, i viure la intensitat de la lluita contra els gegants, la còmica
trobada entre Maritornes i el Quixot, el gust del bàlsam de Fierabrás i el
dolor dels seus ossos cruixits, l’emoció que li produeix veure per primer cop
el mar o la coneixença del singular Roque Guinart –en realitat el bandoler
Perot Lo Lladre–, l’únic dels personatges amb qui topa que el tracta amb
dignitat, o, finalment, la lúcida agonia dels seus darrers dies a la casa
familiar.
Don Quijote esdevé,
així, una proposta imprescindible que, com s’indica en el preludi, connecta amb
la idea de reprendre la tradició oral que durant segles va ser la via principal
de transmissió de cultura entre el poble, i que en plena era digital encara hi ha
qui és capaç de fer-la tan vàlida com encertada i plaent.
