Un parell de gaiters a l'entrada del teatre, llibres de paper a la Rambla i roses “plantades” a totes les butaques del Teatre Poliorama. Un poti poti de Galícia i Catalunya en un acabament de diada de Sant Jordi que a Don Ramón María del Valle Inclán (Vilanova de Arousa, Pontevedra, 1869 - Santiago de Compostel·la, 1936), segurament, li hauria semblat el súmmum de l'esperpent ben entès i passat pel color del seu vidre.
Un vidre, per cert, atribuït a Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888 - Buenos Aires, Argentina, 1963), que no té incrustat el monocle que fa servir l'actor Pedro Casablanc, home de guant blanc, com els mags, revestit a vegades del mateix Valle-Inclán i sempre, de Gómez de la Serna —digueu-li “Ramón”— l'autor d'aquests apunts biogràfics, publicats el 1944, quan ja vivia exiliat a Buenos Aires, escrits en una versió molt lliure, càustica i salpebrada d'ironia.
L'actor Pedro Casablanc, acabat d'arribar del Teatro Espanyol on la nit anterior havia rebut el Premi Talía de l'Acadèmia de les Arts Escèniques d'Espanya al Millor Actor de Teatre de Text per aquest mateix espectacle, es posa en la pell d'aquests dos personatges. Un, adscrit a la Generació del 98, el senyor modernista de l'espessa barba, i l'altre, a la Generació del 1914, el senyor amb pinta de noucentista.
D'aquesta barreja, Pedro Casablanc, sota la direcció de Xavier Albertí —creador de l'espectacle— aconsegueix que els espectadors no es desenganxin ni un moment del seu soliloqui, acompanyat sempre del pianista Mario Molina, amb Beethoven a les tecles, i entri en la vida i miracles del dramaturg Don Ramón María del Valle-Inclán, a través, com diu el títol de l'espectacle, de Don Ramón Gómez de la Serna.
És una mirada de generació a generació que, darrere d'una pretesa pàtina crítica tintada d'un humor a vegades grotesc, com quan es refereix a la pèrdua del braç de Valle-Inclán, hi ha una admiració del biografiador pel biografiat gallec, que és considerat un dels autors claus —poeta i narrador a més de dramaturg— de la literatura espanyola del segle XX.
L'actor Pedro Casablanc —recordem que en realitat es diu Pedro Manuel Ortiz Domínguez i que va néixer a Casablanca, al Marroc, el 1963, tot i que es va formar a Sevilla on va començar com a actor—, mostra aquí una dicció admirable que no defuig cap matís dels seus dos personatges.
L'actor obre la peça amb una part del guió d'«El orador o la mano» de Gómez de la Serna, sobre el «Monóculo de cristal», filmat el 1928 per ell mateix i del qual existeix un testimoni documental; entra en la biografia de Valle-Inclán; fa aparts amb fragments cantats de diversos gèneres —com aquell qui fa els primers passos i se'n surt més que bé—, ja sigui amb trossos de cuplet o de sarsuela de l'època; imita el fonema de les esses per la zeta que sembla que era el parlar papissot de Valle-Inclán quan entona «La Tarántula» de la sarsuela «La Tempranica»; es mou sovint com un ballarí-coreògraf i coordina cadascun dels moviments en un espectacle d'una hora i pocs minuts, que és més que un monòleg i més que una conferència.
Un espectacle que, a banda de la permanent interpretació pianística en directe, té ràfegues i faixos d'il·luminació de Juan Gómez-Cornejo que matisen cada moment del discurs i que creen fins i tot algun efecte gairebé màgic, per fer honor al guant blanc de la mà dreta que tot ho pot, segons Casablanc-Gómez de la Serna, fins i tot entrar en el cos i en el pensament, tant de qui va ser Ramón Gómez de la Serna com de qui va ser Don Ramón María del Valle-Inclán.
Pedro Casablanc fa amb aquest espectacle un viatge de la vida a la mort, seguint els passos de Gómez de la Serna quan diu que la biografia sempre és millor per als morts que no pas per als vius perquè els que viuen encara són amos del seu destí i cal donar-los temps per poder devorar-los i, després, rellevar-los. Per això, de moment, el que ell fa és observar-los a través d'un monocle nu, sense vidre, que és, segurament, la millor opció.
