Don Ramón María del Valle-Inclán

Teatre

informació obra


Direcció:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Pedro Casablanc
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
Autoria:
Ramón Gómez de la Serna
Dramatúrgia:
Xavier Albertí
Sinopsi:

A Don Ramón María de la Vall-Inclán, de Ramón Gómez de la Serna, es produeix un doble retrat, el del retratista i el retratat, els dos Ramons.

Viatjant cap a la vida, l’obra i l’ànima de Valle-Inclán, Gómez de la Serna ens permet observar les eines d’anàlisi, els instruments de dissecció i el cànon estètic. Així es produeix el miracle de la suma estilística i vital de dos creadors literaris essencials per entendre una bona part de les espanyoles del segle XX.

Moltes han estat les aproximacions ditiràmbiques cap a la figura de Valle, fins i tot esperpèntiques, per fer honor al gènere batejat per ell.

Gómez de la Serna ens convida a recórrer un altre camí, més proper a la intimitat, a la realitat quotidiana, a la valoració d’uns principis ètics de vegades enfosquits per la distorsió. Ens convida, en fi, a conèixer en profunditat els mecanismes creadors de Valle, el seu compromís irreductible amb el seu posicionament ètic al món i com tot això genera una de les obres cimeres de la literatura espanyola.

Xavier Albertí

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Don Ramón María del Valle-Inclán

17/04/2023

Elogi de la Bohèmia

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres, 14 d’abril de 2023 al Teatre de Lloret de Mar.

De la mà dels escrits de Ramón Gómez de la Serna, el text ens descriu a l’insigne Valle-Inclán, escriptor fonamental de la generació del 98 espanyola.

Aquest monòleg de 75 minuts, molt ben interpretat per l’actor Pedro Casablanc, i acompanyat i recolzat en tot moment pel pianista en directe (amb piano de cua esplèndid, que també forma part de l’escenografia i el moviment), invisible però sens dubte present, va desgranant un text molt encertadament dramatitzat per Xavier Albertí. El qual, per cert, no pot dir allò de que ningú no és profeta a la seva terra, ja que el públic va aplaudir dempeus una bona estona després de la funció.

I és que, a més de la interessant vida de l’escriptor, Albertí introdueix un seguit de recursos que fan que tot ell tingui vida en (gairebé) tota la seva durada. El to dramàtic de la tapa del piano al caure, objectes com un monocle sense vidre o un guant blanc, l’accent quan fa parlar a mateix Valle-Inclán, divertit, encara que de vegades desapercebut, però per damunt de tot, la multitud de cançons que ens canten, en un to que recorden el ‘cuplet’, que era tan popular també a les nits del paral·lel a primers del segle XX.

En resum, i convidant-vos a tots a resseguir l’apassionant vida nocturna del Madrid d’aleshores, i dels seus artistes més bohemis, us recomano força aquest espectacle. Sobretot als que ja teniu (tenim) una edat, que ens durà molts records d’una manera de fer, de parlar, i d’explicar la vida, amb la prosa de ‘de la Serna’, un castellà que ja no s’escolta gaire, ni tan sols allà on és la llengua materna.