A Don Ramón María de la Vall-Inclán, de Ramón Gómez de la Serna, es produeix un doble retrat, el del retratista i el retratat, els dos Ramons.
Viatjant cap a la vida, l’obra i l’ànima de Valle-Inclán, Gómez de la Serna ens permet observar les eines d’anàlisi, els instruments de dissecció i el cànon estètic. Així es produeix el miracle de la suma estilística i vital de dos creadors literaris essencials per entendre una bona part de les espanyoles del segle XX.
Moltes han estat les aproximacions ditiràmbiques cap a la figura de Valle, fins i tot esperpèntiques, per fer honor al gènere batejat per ell.
Gómez de la Serna ens convida a recórrer un altre camí, més proper a la intimitat, a la realitat quotidiana, a la valoració d’uns principis ètics de vegades enfosquits per la distorsió. Ens convida, en fi, a conèixer en profunditat els mecanismes creadors de Valle, el seu compromís irreductible amb el seu posicionament ètic al món i com tot això genera una de les obres cimeres de la literatura espanyola.
Xavier Albertí
Xavier Albertí va signar una insòlita biografia sobre el cantant Manolo Escobar. L'espectacle, amb piano de cua inclòs, l'interpretava el mateix cantant que es reia de la seva popularitat i que es rematava amb un fan freaki (ni més ni menys que Marc Rosich, corejant i demanat autògrafs). La peça es titulava De Manolo a Escobar (Condal, 2006). Ara, Albertí sembla que reprengui aquelles passes mig cabareteres, a partir del llibre biogràfic que Ramon Gómez de la Serna va escriure al seu amic (i companys de cafès) Ramon María de Valle-Inclán. Hi torna el piano amb una música incidental (amb regust a Satie, partitura pensada per a estar sempre de fons a les botigues, que transmet optimisme i brillantor).
Pedro Casablanc és un mestre de cerimònies brillant que relata amb una veu modulada, des del cant del gall a algunes rèpliques farsesques. Quan cita Valle-Inclán, tria un posat de perfil subjectant-se l'americana, com mirant de lluir la figura estreta del poeta, escriptor i dramaturg gallec. De fet, Casablanc en alguns dels exagerats escarafalls amb els braços sembla reproduir aquell galaico-catalán que es va fer seva, durant una pila d'anys, una sala del Club Capitol: Pedro Rubianes.
L'exposició és enlluernadora. Perquè la capacitat de controlar el llenguatge per convertir-lo en un castell de focs artificials és la dels oradors bregats en cafès, gana i falta de son pels carrers de Madrid. Si Gómez de la Serna era un company de tertúlies és lògic que reculli les anècdotes més divertides i sucoses d'un autor que entenia que estava predestinat a escriure grans obres i que esbandia els autors oportunistes (ai, l'Echegaray en surt cruelment retratat). Valle-Inclán escrivia amb unes acotacions precioses inútilment (perquè són unes indicacions de l'autor pensades per a il·lustrar la direcció del muntatge, no pas per a ser transmeses oralment a l'espectador). Alhora transmetia aquella buidor de saber-se incomprès, d'entendre que l'honestedat sempre seria bohèmia i els espavilats serien els que escalarien en el reconeixement social i el benestar econòmic. Aquest Cabaret, però, no surt del seu cercle; no baixa i es barreja amb l'espontaneïtat del públic. Això li resta potència i el converteix en un rellotge suís de precisió a contemplar a l'estanteria (en el que es canta i es balla, fins i tot) però no s'hi pot jugar.
La pega dels biopics és que només ensenyen les parts més excèntriques o amables. Es desprenen de les ombres. La gana de Valle-Inclán podria titllar-se de sacrificada si només la patís ell, però probablement no la celebrarien de la mateixa manera en l'entorn familiar. Tampoc els seus horaris de sereno amb el qual devien conviure tant la seva dona (i actriu) com el seu fill. El món decrèpit, l'esperpent, el traslladava al paper després d'haver-lo viscut i de contaminar el seu hàbitat. Aquesta trista desesperació (que mitifica els militars, que no han deixat de perdre colònies, una darrera l'altra) de la generació del 98 retrata la desorientació dels ciutadans, la necessitat de reorganitzar-se políticament desprenent-se de la monarquia i la noblesa. Provant, com a mínim, que transcendís una certa autoritat distingida davant del nou status obrer i burgès que guanyava poder a les capitals. Res de tot això transcendeix en aquesta simpàtica i entretinguda peripècia d'anècdotes del mestre en mirar la realitat amb vidres deformats, a través de lluents vidreres modernistes del passeig de Gràcia. Si es continua editant i representant Luces de bohemia o Comedias Bárbaras és per la farsa dolorosa que s'expressa, no pas pel posat excèntric del seu autor. No es reedita pas Ramon Gómez de la Serna, de qui només se'n recorda les seves greguerias, haikus lúcids enginyosos i de la mirada quasi pueril de Rubén Darío (i el seu Platero y yo).
Si l'espectacle pretén despertar l'interès literari pels dos autors, queda lluny del seu propòsit; sí que aconsegueix un suggerent somriure trapella. Amb l'ambició de la forma, a vegades, el públic es queda veient el guà que atrapa el feix de llum però obvia la lluna que el dit assenyala.
