L'òpera sempre ha estat un repte per als intèrprets quan surt dels seus espais habituals. I fer-la arribar a un públic no especialment melòman és un repte afegit. El trio de l'espectacle «Dos divas y un destino» els encara amb bon resultat, fent el sa exercici de riure's d'un mateix sense caure en el desprestigi del gènere que toquen, amb humor, amb un guió dramatúrgic sense gaires complicacions i amb el recurs de la gestualitat i els gags sense paraules, cosa que els acosta al teatre.
Elles en diuen “Xou Líric Còmic i Interactiu”, una definició força intuïtiva del que durant una hora i mitja —amb deu minuts de descans inclosos— mostren als espectadors: hi fan comèdia, hi fan lírica —dues veus esplèndides— hi fan humor relacionat amb el contingut de cadascuna de les àries i entren el joc de pista —no goso dir de clown— fent que alguns espectadors intervinguin en un parell o tres de les accions.
Al costat d'una interpretació de veu i de piano d'alta qualitat musical —que no decebrà els més exigents operístics— hi ha la voluntat de fer una mena d'aturada en el camí —és a dir en la trajectòria de cadascuna d'elles, que és extensa— per fer allò que els ve de gust o, dit més descaradament, el que els dóna la gana després d'anys de carreres tant aquí com en escenaris internacionals amb formacions de primera línia.
Un recull de tretze àries, de les més populars i conegudes fins i tot per als no habituals de l'òpera, serveixen per crear el guió de l'esmentat “xou” marcat per l'eix dramatúrgic de la competència entre dues dives que comencen marcant terreny i acaben estirant-se els cabells. Entremig, la pianista que, quan està sola, també fa de les seves i, quan acompanya les dues cantants, fa amb les tecles del piano el que vol, a vegades sense seguir les pautes establertes.
De «La Favorite» de Donizetti, passant pel «Rigoletto» i «Don Carlo», de Verdi, al «Romeu i Julieta», de Gounot, un «Epíleg» d'Enric Granados, el «Cosí fan tutte» i «Les noces de Fígaro», de Mozart, en una primera part. I continuant a la segona part amb «Els contes de Hoffmann», d'Offenbach, la «Carmen», de Bizet, «La flauta màgica», de Mozart, «El barber de Sevilla», de Rossini, «La Traviata», de Verdi, i «La dansa de la por», de Manuel de Falla. Tot, amb copes de xampany, perruques, plomalls, lluentons, canvis constants de vestuari, sessió de patinatge amb nina autòmata i picaresca amb els espectadors. Un divertimento que, sense paraules, acaba escrivint en la imaginació dels espectadors una història d'enveja, amistat, amor i desamor de ficció no tan allunyada com sembla de la realitat dels camerinos i les bambolines dels teatres. (...)
