“Hi ha un ocell blau al meu cor que vol sortir. Però jo li llenço whisky damunt i m’empasso el fum de les cigarretes, i les putes i els cambres i els dependents d’ultramarins mai no se’n donen compte que és allà dins”.
L’ocell blau al qual fa referència el títol de la nova proposta de Mal Pelo, és aquell del qual parla Charles Bukowski en un poema que té també la seva quota de protagonisme dins la dramatúrgia de l’espectacle; ’un espectacle en el qual hi caben alhora paraules originalment pronunciades o escrites per Pascal, Pasolini o aquell còmplice habitual de l’animal a l’esquena que va ser John Berger. Cal recordar en aquest sentit que Berger fins i tot es va instal·lar a Celrà mentre Mal Pelo li donava forma a “He visto caballos”, un muntatge de l’any 2008 inspirat precisament en un poema seu . I si busqueu al web de la companyia l’entrada que parla d’aquell espectacle , us trobareu que en ella és diu que el poema “He visto caballos” ens apropa a “la relació entre un home i una dona als quals la vida ha obligat a estar separats, contradient així els seus desitjos”, i que ens parla d’amor i de resistència. Doncs quinze anys després , i amb la perspectiva que dona el temps que ha passat des de llavors i les marques que ha deixat tant en el cos com en l’ànima, aquí tenim de nou aquell home i aquella dona . O si ho voleu, un home i una dona que s’assemblen molt a aquells , perquè són de nou Pep Ramis i María Muñoz qui els donen vida i els hi presten el seu cos. Encara que aquest tàndem que porta trenta-cinc anys en dansa, es disfressi aquest cop de figures mítiques de la història del western. Ell, adoptant el posat i el nom d’aquell Billy The Kid de gallet fàcil que mai no va perdre la cara de nen del seu pseudònim perquè va morir als vint-i-un anys, mort a trets (tot i que les versions son variades) pel també llegendari sheriff Pat Garrett. Ella, jugant a emular la cèlebre Calamity Jane que on posava l’ull posava la bala, i que va acabar convertint-se en estrella d’aquella mena d’espectacle “wild west” que tant d’èxit li van reportar al mateix Buffalo Bill.
En qualsevol cas, i encara que juguin per moments a ficar-se dins d’una pel·lícula de l’oest, aquest dos en cap moment volen ni poden amagar que són la María i en Pep de sempre. La seva estètica dominada per un exquisit rigor , i vinculada sempre al paisatge que ofereix una natura que es troba també a les arrels del seu treball coreogràfic i de la seva concepció dramatúrgica, són fàcilment reconeixibles . Com ho és el barret de llana característic d’en Pep que aquest cop la Maria es fa seu mentre travessa videogràficament imponents espais nevats dels quals ha desaparegut tot color que no siguin el blanc o el negre exhibint tota la seva variada gamma . I que sigui ella la que porti el barret i la que balla sola al llarg del primer tram de l’espectacle, ja ens està parlant de les absències d’ell, aquest Billy un xic tarambana que , això sí, sempre acaba tornant al lloc al qual realment pertany. Abans que Bukowski ens parles del seu particular ocell blau de vegades emprenyador però alhora imprescindible, ja l’autor simbolista Maurice Maeterlinck li havia donat forma a tan simbòlica au, en un molt adult conte infantil en el qual l’animal és converteix en una representació de la felicitat sempre en fuga que busquem per tot arreu...però que potser resideix al costat nostra, encara que no sapiguem veure-la.
Oblidant-se ( de moment) del vincle amb Bach que tan notables resultats li ha donat al llarg de la seva trajectòria, Mal Pelo sembla plantejar-se amb aquesta proposta una mena de reflexió personal que deixa a la vista els ets i els uts pels quals ha passat el vincle que mantenen els seus dos creadors. I també , la fortalesa que segueix conservant aquesta relació, un cop superats els moments de feblesa. I assumeix també el desgast que acumulen aquests dos cossos després de portar tres dècades i mitja en constant moviment , i haver assolit ( o gairebé ) l’estat sexagenari, encara que el moviment segueixi conservant en gran mesura la intensitat peculiar de sempre. Tot i així, i més enllà de la petjada que hagin deixat en ell les il·lustres firmes, el text bascula aquest cop molt sovint entre allò massa esquemàtic i allò massa ampul·lós. Els tres moviments que integren la proposta, malgrat la rotunda bellesa de l’acompanyament musical, es fan per moments excessivament reiteratius en la seva execució. I el teòricament lúdic epíleg ocellaire, irromp com un afegit més banal que distés, que malbarata en certa mesura l’atmosfera assolida al llarg dels fragments més brillant d’una proposta en excés irregular. Som davant d’un muntatge que, quan enlaira, ens recorda els molts encerts que ens ha ofert la companyia al llarg d’aquests aires. Però que quan no aconsegueix emprendre el vol, queda lluny d’ells.
