Els Mal Pelo són molts quan es reuneixen al Centre de Creació L'Animal a l'Esquena de Celrà, al Gironès, però, de fet, l'ànima només són dos: els coreògrafs i ballarins María Muñoz i Pep Ramis. Es van trobar i van fundar la companyia fa 35 anys. Des d'aleshores, els seus espectacles han guanyat progressivament l'acceptació del sector de les arts escèniques i, especialment, de la dansa contemporània. Després d'aquest impasse breu pel Teatre Nacional de Catalunya dins el Festival Grec es preparen per presentar al Festival d'Avinyó l'espectacle «Inventions», que també es va estrenar el 2020 dins el Grec d'aquell any.
Els Mal Pelo han sortit d'un temps immmersos en Johann Sebastian Bach i s'han adonat que els dos havien trepitjat la ratlla dels seixanta anys. ¿Es pot fer dansa quan s'han fet seixanta anys?, es pregunten. Alguns dels coreògrafs més reconeguts ho han demostrat i María Muñoz i Pep Ramis també volen superar el repte. Els seus dos personatges de ficció, Calamity i Billy, no es pot amagar que tenen nom d'herois de “roadmovie” o fins i tot amb ressò de la segona part d'«El paradís perdut», de John Milton, o, si anem més enllà, amb ressons fins i tot de «Calamity Jane».
Potser no hi té res a veure, m'excuso, i tot és fruit de l'atzar, però hi ha projecció cinematogràfica en blanc i negre i a la pantalla hi ha cavalls silvestres que fiten els espectadors amb un primer pla d'un ull vigilant. I per reblar el clau hi ha dues cadires de director amb els noms dels dos personatges ben gravades de cara als espectadors. Com si encara fóssim al cinema mut amb música en directe. I hi ha també una soprano i els dos músics amb violí i violó. Només hi faltaria la claqueta, dir “acció!” i fer clec!
«Double Infinite. The Bluebird Call» és un duet coreogràfic que fa que es retrobin a l'escenari els dos creadors de Mal Pelo després d'un temps sota el paraigua de Bach, quatre anys llargs, amb una companyia més ampliada, amb músics com ara i sempre amb la voluntat de fusionar l'espectacle amb la investigació.
Els Mal Pelo es minimalitzen ara, amb el cos i la música, per tornar al món de ficció. És un espectacle amb tres moviments i un epíleg on les màscares d'ocellot incorporen un flaix final d'element lúdic en una trama impregnada per la desolació, la fredor, el retrobament, la recerca de l'un per l'altre, la intuïció dominada pel sentiment i l'empremta de l'ofici artístic de gairebé quaranta anys, ara que els dos descobreixen que els seixanta, tot i que admeten que els cossos ja són diferents, els obre un nou horitzó. I físicament ho especulen en el moviment de la trama. “Que almenys ens quedi el desig”, diu en un moment donat ella, Calamity. I Billy, que sembla que senti ploure o escolti piular els pardals, s'apunta al mateix desig compartit.
Els Mal Pelo han elaborat el seu propi discurs —un espectacle de dansa amb un tant per cent força elevat de text no és habitual— i han compartit l'espanyol i l'anglès, pensant segurament en una distribució posterior, tot i que no descarten que s'acabi sobretitulant. Hi han afegit pensaments de John Berger, de Charles Bukowski, de Blaise Pascal o de Pier Paolo Pasolini, però tan subtilment que queden diluïts dins el conjunt. Sempre amb un suport sonor d'efectes que en alguns moments alterna amb la música en directe i crea una atmosfera pròpia d'una altra dimensió.
Es diria que l'espectacle està permanentment en procés, tot i que el primer esbós ja parteix de Temporada Alta, que s'anirà perfilant, que potser escurçarà fins i tot els noranta minuts actuals i que es continuarà formulant preguntes sobre on són, què volen i què els interessa als dos personatges, que són també representants de l'ésser humà actual, com dos Adams i Eves contemporanis. Al final, la resposta que Calamity regala a Billy és aquesta: “Hi ha un ocell blau al teu cor”, li diu, la citació principal del poema «Bluebird» de Charles Bukowski que sembla que podria ser, en el fons, l'origen i el sentit de ser d'aquesta última peça d'una renovada Mal Pelo que no oblida en cap moment els orígens. (...)
