Double infinite. The Bluebird Call

Dansa

informació obra


Companyia:
Mal Pelo
Intèrprets:
María Muñoz, Pep Ramis
Direcció:
María Muñoz, Pep Ramis
Sinopsi:

Pep Ramis i María Muñoz es retroben com a duet després de trenta anys. Una peça des de la fragilitat, la senzillesa i l’amor per la dansa

The bluebird call arriba al Temporada Alta com un tast, un laboratori, d’un duet de retrobament de les dues ànimes de Mal Pelo. Una peça coreogràfica que, de moment, és només un work in progress, sobre com imaginar el futur amb absoluta llibertat, fins i tot arribant als impossibles. I, com sempre, amb la minuciositat, la precisió i la intensitat de Pep Ramis i Maria Muñoz. Una coreografia que a partir de la fragilitat ens continua interrogant sobre nosaltres, sobre l’individu, la identitat, el grup i els àmbits. I sobre el cos, el gran revelador de les pròpies potències.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Double infinite. The Bluebird Call

03/07/2023

Mal Pelo es mira de cara i es recrea al TNC

per Júlia Vernet Gaudes

Double Infinite. The Bluebird Call és un duet dels dos creadors de Mal Pelo, María Muñoz i Pep Ramis, que es troben un cop més a escena, aquesta vegada per confrontar la seva professió i el moment vital en què es troben. Com ja sembla habitual en les creacions de Mal Pelo, els intèrprets ja no estan sols a escena, sinó que els acompanyen músics en directe (la soprano Quiteria Muñoz, Joel Bardolet al violí i Bruno Hurtado amb el violó) i un desplegament de projeccions a banda i banda, al fons i a terra. Com a persona desconeixedora de la trajectòria de la companyia i la seva evolució, tal “desplegament” desperta certa confusió d’entrada. No es tracta de cap antipatia per la tecnologia (que també), ni per la interdisciplinarietat, sinó per l’abús de recursos i del text enfront la dansa i el llenguatge del cos. Crec que Double Infinite hagués estat una molt bona oportunitat per mostrar simplement el potencial poètic de tot cos que balla, independentment de l’edat i les limitacions físiques, sense necessitat de submergir el cos i el moviment en efectes lumínics i discursos grandiloqüents –per no dir que hagués estat un detall adaptar el text al català. La qüestió és que en tanta transcendència es perd la poètica del que realment estan plantejant: la vulnerabilitat que tots amaguem enfront d’un món hostil per voler mostrar-nos forts, però també per no exposar-nos a la ferida i el fracàs davant els altres; la crida d’un ocell blau que tots duem dins (poema de Charles Bukowski https://atzucac.cat/bukowksi-ocell-blau/ ).

De totes maneres, Mal Pelo no ha deixat de ser un referent encara per a molts ballarins que s’han format amb María Muñoz i Pep Ramis, i precisament per això penso que hagués valgut la pena poder veure aquests mestres en la seva essència en tant que ballarins i creadors del cos. Però està clar que l’aposta de la companyia va per una altra banda –per l’exploració de la interacció entre cos i projecció, entre imatge i discurs, entre literatura, dansa i cinema– , i també està bé.