«Les paraules s’han tornat punyeteres» –diu Feste, el bufó.
I també els gestos –s’hi podria afegir. Però Declan Donnellan (Cheek by Jowl)
no proposa cap lectura política de Nit de
Reis, l’espectacle amb què torna novament a Girona –dins el Temporada Alta–,
ara al capdavant de 13 sensacionals actors russos que, com no podia ser de cap altra
manera tenint en compte els principis de teatre isabelí als quals fins ara el
prestigiós director anglès s’ha mostrat fidel, fan tots els papers de l’auca,
els femenins inclosos.
Escrita el 1623, Nit
de Reis és una obra pensada per ser representada la nit de l’epifania –d’aquí
el títol– quan, a l’època, era costum l’intercanvi de papers entre nobles i
criats, homes i dones... una avinentesa que Donnellan aprofita per reblar el
clau i crear un doble i sensacional embolic d’identitats.
Dues hores i mitja, alades, de funció dividides en dues
parts clarament diferenciades i en progressió ascendent. La primera, dominada
pel blanc i el negre, acull el to més ombrívol i afligit amb què Shakespeare va
revestir els seus personatges principals –la comtessa Olivia (Eugeny Samarin) que
plora la mort del seu germà; Viola (Andrey Kuzjchev), la desaparició del seu; el
duc Orsino, l’amor no correspost...–alhora que va donant entrada a la comèdia
de la mà de la criada Maria (divertíssim Ilia Ilin) i de la parella gairebé clownesca que formen Sir Toby (Sergey
Koleshnya), l’oncle d’Olivia, i el pretendent Sir Andrew (Artem Eshkin), fins a
culminar en la hilarant escena en què el presumptuós majordom Malvolio (Dmitri
Shcherbina) és cruelment ridiculitzat. La segona esdevé, per contrast, una eclosió
de llum –el blanc/beix ho il·lumina tot– i de rauxa, en què el joc d’enganys
provocat per la confusió de gèneres i d’identitats arriba al seu punt més àlgid.
Donnellan –responsable d’una precisa direcció d’actors que
ens ofereixen un treball rigorós, expressiu i matisat–, Nick Ormerod (espai
escènic i vestuari) i Judith Greenwood (il·luminació) construeixen un
espectacle sobri i elegant que prescindeix de l’escenografia i es basa en un
magnífic joc interpretatiu i sensorial que equilibra el pes de cadascun dels
elements que el configuren.
Perfectament greixat, perfectament sincronitzat, Dvenadtsataia Noch funciona com un
rellotge. I així ho va entendre un Teatre Municipal ple a vessar que acomiadava
el cèlebre director i cofundador de Cheek by Jowl amb una ovació reverent i
fervorosa.
