Eden Club

informació obra



Companyia:
Fundación Collado-Van Hoestenberghe, Moviment Lantana
Direcció:
Raimon Molins, Marcel Bassachs
Intèrprets:
Inés Boza, Viviani Calvitti, Toni Mira, Rafael i Lluís Méndez
Escenografia:
Lali Canosa
So:
Oscar Villar
Il·luminació:
Ganecha Gila
Producció:
Festival Grec, I.Boza/SenZaTemPo
Interpretació musical:
Líbera
Vestuari:
Míriam Compte
Coreografia:
Rafael i Lluís Méndez
Sinopsi:

Cinc músics i cinc ballarins ocupen una sala de ball abandonada, un espai íntim on tot resta en suspens. Canvia la llum. I comença l’espectacle. Hi ha dones que vomiten en sabates, homes impulsats per la vanitat, visions absurdes, culpes i complicitats… Consuelo’s corner és un collage d’històries de parelles, d’individus solitaris, de trobades i ruptures, de pulsions íntimes, de somnis i d’anhels, d’històries de desig (inspirades en els set pecats capitals) que, al cap i a la fi, representen a l’ésser humà en la seva grandesa i vulnerabilitat.

Crítica: Eden Club

02/04/2016

Música viscuda per a una textura dramàtica massa plana

per Jordi Bordes

Si La Cubana a Cómeme el coco, negro feien creure que l'espectacle s'acabava mentre entrava el públic, i que no hi podien fer res perquè els tocava "bolo" a La Corunya el dia següent i no tenien temps per perdre, a Edèn Club, la coreografia arrenca quan es tanca la sala de ball per a avís. Mentre el bateria s'endrapa un entrepà i la directora de la sala passa la fregona, la pista congrega una mena d'ànimes que tenen la necessitat de ballar, de prendre's la parella de ball, de neguitejar-se perquè el company no entén la importància del ritme... És un col·lectiu estrany, misteriós (que cada espectador haurà de decidir de quin temps i de quin espai provenen) però que no hi aporten gaire més, lamentablement. La dansa, més abstracta està servida, això sí, per una música que atrapa. Sense que hi hagi una gran relació entre els músics i els ballarins, sí que la presència dels músics és atractiva i suggerent. 

Als personatges misteriosos els cal insuflar una ànima perquè la seva presència no sigui tant plana, difosa, que no tensa les relacions o que si ho sigui d'una manera hermètica, opaca per a l'espectador (encara que possiblement des de la proximitat permet destil·lar millor les mirades i entendre millor aquestes relacions fallides).  L'estrena ha estat, com acostuma a passar, massa repentina. Hi ha temps perquè cobri en intensitat dramàtica i amb un ball que respongui al repte de la música en directe per a noves posades en escena, com ara al Festival Grec.