Eden Club

Nous formats

informació obra


Companyia:
Fundación Collado-Van Hoestenberghe, Moviment Lantana
Direcció:
Raimon Molins, Marcel Bassachs
Intèrprets:
Inés Boza, Viviani Calvitti, Toni Mira, Rafael i Lluís Méndez
Escenografia:
Lali Canosa
So:
Oscar Villar
Il·luminació:
Ganecha Gila
Producció:
Festival Grec, I.Boza/SenZaTemPo
Interpretació musical:
Líbera
Vestuari:
Míriam Compte
Coreografia:
Rafael i Lluís Méndez
Sinopsi:

Cinc músics i cinc ballarins ocupen una sala de ball abandonada, un espai íntim on tot resta en suspens. Canvia la llum. I comença l’espectacle. Hi ha dones que vomiten en sabates, homes impulsats per la vanitat, visions absurdes, culpes i complicitats… Consuelo’s corner és un collage d’històries de parelles, d’individus solitaris, de trobades i ruptures, de pulsions íntimes, de somnis i d’anhels, d’històries de desig (inspirades en els set pecats capitals) que, al cap i a la fi, representen a l’ésser humà en la seva grandesa i vulnerabilitat.

Crítica: Eden Club

04/04/2016

Històries que han de créixer

per Montse Otzet

L’acció ens situa en una sala de ball abandonada, un lloc on records i vivències passades ronden per l’espai. Si bé ara ens trobem que la sala està plena de parelles de la denominada tercera edat que feliços ballen arrambats ritmes de la seva època.

Cinc músics i cinc joves ballarins els fan fora de manera educada  per tal d’envair l’espai i convertir-lo en espectador d’un grapat d’històries, la majoria fallides. Com també resulta fallit el muntatge d’Inés Boza  perquè el contingut reclama créixer a nivell coreogràfic  com també s’hauria d’ordenar i netejar de conceptes, alguns dels quals resulten plans i gratuïts.

El projecte parteix d’una idea suggerent:  la col·laboració d’Ines Boza i la seva companyia Senzatempo amb la compositora i contrabaixista Giulia Valle.  Un espectacle de dansa en el que la música sigui interpretada en directe té molt a guanyar i més quan la interrelació entre músics i ballarins sigui estreta, com és el cas de Eden Club. Però això no salva el muntatge d’una carència de saber dibuixar millor les històries que tenen lloc. Com també hi ha el reclam d’un treball coreogràfic més elaborat i ambiciós.

Dones sensuals, homes vanitosos, gestos d’exigència, carícies plenes de desig, frustració, duplicitat de personalitat, són un mostrari de les grandeses i misèries de l’ésser humà.  Una desfilada d’imatges que obtenen els millors moments quan el grup balla a l’uníson i plegats combreguen en moviments corporals i de braços.

Entre els ballarins destaca, a més de la personalitat d’Ines Boza, la presència de Toni Mira, ballarí i coreògraf reconegut que aporta a l’obra una de les seves manies, tan presents en els espectacles del seu grup: l’exigència de la musicalitat, ballar al ritme de la música que sona. 

Eden Club arriba dalt l’escenari encara massa verd però es percep que té temps per endavant per créixer de contingut i execució. Almenys és el que s’espera d’un projecte interessant que arriba d’una gent amb garanties suficients per a saber aportar matisos i perfils suficients perquè la historia es consolidi.