Eden Club

Nous formats

informació obra


Companyia:
Fundación Collado-Van Hoestenberghe, Moviment Lantana
Direcció:
Raimon Molins, Marcel Bassachs
Intèrprets:
Inés Boza, Viviani Calvitti, Toni Mira, Rafael i Lluís Méndez
Escenografia:
Lali Canosa
So:
Oscar Villar
Il·luminació:
Ganecha Gila
Producció:
Festival Grec, I.Boza/SenZaTemPo
Interpretació musical:
Líbera
Vestuari:
Míriam Compte
Coreografia:
Rafael i Lluís Méndez
Sinopsi:

Cinc músics i cinc ballarins ocupen una sala de ball abandonada, un espai íntim on tot resta en suspens. Canvia la llum. I comença l’espectacle. Hi ha dones que vomiten en sabates, homes impulsats per la vanitat, visions absurdes, culpes i complicitats… Consuelo’s corner és un collage d’històries de parelles, d’individus solitaris, de trobades i ruptures, de pulsions íntimes, de somnis i d’anhels, d’històries de desig (inspirades en els set pecats capitals) que, al cap i a la fi, representen a l’ésser humà en la seva grandesa i vulnerabilitat.

Crítica: Eden Club

08/07/2016

Vides paral·leles

per Jordi Sora i Domenjó

L'Eden Club és una sala de festa de diumenge tarda, repleta d'afeccionats als balls de saló. Que la dansa és un llenguatge universal i per a totes les edats en dona fe justament aquests locals que proliferen per totes les ciutats i on s'aplega l'autèntic esperit emocional que dóna sentit al moviment i el gest. La resta són només professionals... Ballar com a activitat vital, festiva, de relació humana i social, de trobada amb un mateix i amb els altres. Encara més: sabeu quan s'acaba la vida útil d'un ballarí o ballarina? Quan es creuen a si mateixos a un nivell diferent de l'adolescent, l'avi, la cunyada o la muller que omplen tossudament el cap de setmana les pistes i sales. No tindran tècnica: és ben cert. Però hi posen una passió incommensurable. Fan enveja: aquesta és la veritat.

Així que quan aquest Eden Club tanca portes i l'encarregada de la neteja, els músics dispersos i un parell de personatges a la deriva fan seva la pista, res no resulta igual. D'acord! Són ballarins de qualitat tots ells: Inés Boza és expressivitat; Junyi Sun, la flexibilitat; Toni Mira és elegància; Viviane Calvitti controla com ningú l'espai; i Carla Pérez dibuixa bones idees al personatge. No es pot esperar altra cosa de tots ells: són professionals. Però en aquest punt de la funció tota aquella espontaneïtat queda lluny. I encara més complicat: el dibuix de la història es dilueix, la dramatúrgia és confusa i la coreografia acaba sent un desplegament de circumstàncies.

Què ha passat, doncs? Són les vides paral·leles. Tots en portem una a dins. Perquè no som més que afeccionats: desenganyem-nos.