Eduard II

informació obra



Traducció:
Marc Rosich
Dramatúrgia:
Marc Rosich, Roberto Romei, Anna M. Ricart
Direcció:
Roberto Romei
Ajudantia de direcció:
Anna M. Ricart
Intèrprets:
Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, José Pedro García Balada, Carles Gilabert, Santi Monreal, Ricard Sadurní
Escenografia:
Roger Orra
Il·luminació:
Roger Orra
Vestuari:
Laura Cabezas
Composició musical:
Òscar Castellà
Producció:
Tantarantana Teatre SL, Parking Shakespeare
Companyia:
Aracaladanza
Autoria:
Enrique Cabrera
Sinopsi:

Eduard II és l'obra del teatre elisabetià més representada i també la més moderna, a banda de les de Shakespeare. En aquest text, Christopher Marlowe recrea el regnat d’Eduard II, que va viure la revolta dels seus nobles a causa de la seva relació amb Piers Gaveston i dels privilegis que li va atorgar. És una de les poques obres de l’època que tracta la relació amorosa i eròtica entre dos homes i l'única que ho fa amb tota normalitat.

Però més que això, Eduard II és una obra sobre el poder, on desapareix l’ètica i la idea del bé comú. Assistim a una lluita cega,bàrbara i estúpida pel poder, tant per aconseguir-lo com per conservar-lo.

Per una banda, tenim el rei, el detentor del poder, el cap del govern; i per l’altra, la cort, els representants dels poders fàctics de la societat: el financer, l'eclesiàstic i el militar. L'equilibri entre ells es basa en el pacte tàcit segon el qual els segons deixen governar el primer mentre aquest no faci res que els perjudiqui. Però quan el rei posa per damunt d'ells el seu amant, es declara la guerra. Una guerra sense sentit ja que al darrere no hi ha cap projecte, cap ideal, només la defensa d’uns privilegis.

El que busquen aquests personatges, com la majoria dels polítics d'avui, és només el poder pel poder, la sensació de sentir-se poderosos, en definitiva, un poder sense ideals. Aquests personatges, com els d'avui, ens fan pensar en uns nens que es barallen al pati de l'escola: la violència té la mateixa crueltat estúpida i els arguments la mateixa falta de sentit.

Unes baralles que són predominantment masculines, com també el nostre model de poder, on l'única dona es mou com pot, fins que a poc a poc, es deixa seduir pel joc cínic de la política.

Qui pot resistir-se a la fascinació del poder?

Crítica: Eduard II

25/12/2014

L'ambició de poder ara com fa set segles

per Iolanda G. Madariaga

Edward II (Christopher Marlowe, 1592) és una de les poques obres del teatre elisabetià que toca obertament l'homosexualitat. No és l'amor del rei Eduard II pel plebeu Piers Gaveston, però, el que més ha interessat la companyia Parking Shakespeare per posar en peu aquest muntatge. Com abans havia fet Bertolt Brecht en la seva versió del clàssic (1924), Marc Rosich (traductor i dramaturg) i la Parking Shakespeare han volgut incidir en la magnífica síntesis històrica de Marlowe per mostrar-nos, no només les vel·leïtats del monarca feudal, si no l'ambició de poder fora de tota ètica de tots els personatges que l'envolten.

Lluny d'incidir en el marc històric medieval, el director Roberto Romei (que també signa la dramatúrgia amb Anna M. Ricart) ha descontextualitzat el text presentant-nos uns joves/infants que juguen a aconseguir la corona. Al voltant d'un gronxador/tron, els mots desterrament, traïció, assassinat, infidelitat... només són cartes que cal saber jugar en el moment oportú. Les cançonetes infantils entonades a cor pels personatges acaben d'abonar la idea de joc macabre directament vinculat a l'actualitat política a la que es fan constants referències molt explícites. La proposta és valenta, tot i que no acaba de trobar el to adient que permeti depassar la broma i donar volada al muntatge. La Parking Shakespeare que ens ha regalat encisadors muntatges de comèdies shakespearianes, hauria d'ajustar els seus registres alhora de servir-nos aquest terrible drama. La radical actualització de la peça -per a un públic desproveït de clars referents històrics- converteix aquest Eduard II en una mena de "teatre de putxinel·lis" interpretat per actors.  


Trivial