Eduard II

informació obra



Traducció:
Marc Rosich
Dramatúrgia:
Marc Rosich, Roberto Romei, Anna M. Ricart
Direcció:
Roberto Romei
Ajudant de direcció:
Anna M. Ricart
Intèrprets:
Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, José Pedro García Balada, Carles Gilabert, Santi Monreal, Ricard Sadurní
Escenografia:
Roger Orra
Il·luminació:
Roger Orra
Vestuari:
Laura Cabezas
Composició musical:
Òscar Castellà
Producció:
Tantarantana Teatre SL, Parking Shakespeare
Companyia:
Aracaladanza
Autor:
Enrique Cabrera
Sinopsi:

Eduard II és l'obra del teatre elisabetià més representada i també la més moderna, a banda de les de Shakespeare. En aquest text, Christopher Marlowe recrea el regnat d’Eduard II, que va viure la revolta dels seus nobles a causa de la seva relació amb Piers Gaveston i dels privilegis que li va atorgar. És una de les poques obres de l’època que tracta la relació amorosa i eròtica entre dos homes i l'única que ho fa amb tota normalitat.

Però més que això, Eduard II és una obra sobre el poder, on desapareix l’ètica i la idea del bé comú. Assistim a una lluita cega,bàrbara i estúpida pel poder, tant per aconseguir-lo com per conservar-lo.

Per una banda, tenim el rei, el detentor del poder, el cap del govern; i per l’altra, la cort, els representants dels poders fàctics de la societat: el financer, l'eclesiàstic i el militar. L'equilibri entre ells es basa en el pacte tàcit segon el qual els segons deixen governar el primer mentre aquest no faci res que els perjudiqui. Però quan el rei posa per damunt d'ells el seu amant, es declara la guerra. Una guerra sense sentit ja que al darrere no hi ha cap projecte, cap ideal, només la defensa d’uns privilegis.

El que busquen aquests personatges, com la majoria dels polítics d'avui, és només el poder pel poder, la sensació de sentir-se poderosos, en definitiva, un poder sense ideals. Aquests personatges, com els d'avui, ens fan pensar en uns nens que es barallen al pati de l'escola: la violència té la mateixa crueltat estúpida i els arguments la mateixa falta de sentit.

Unes baralles que són predominantment masculines, com també el nostre model de poder, on l'única dona es mou com pot, fins que a poc a poc, es deixa seduir pel joc cínic de la política.

Qui pot resistir-se a la fascinació del poder?

Crítica: Eduard II

29/12/2014

Teatre d'ahir per caricaturitzar veritats polítiques d'avui

per Jordi Bordes

Roberto Romei situa la Cort plena d'intrigues d'Eduard II a un parc infantil. Perquè, efectivament el comportament dels personatges és massa simple, d'una criatura que quan no té el que vol, plora desconsoladament o ho pren al veí sense contemplacions. És una bona idea d'arrencada però que potser queda massa estilitzada. Perquè en el parc infantil avui hi ha el gronxador que és com la trona desitjada però sempre hi ha alternatives per a la distracció (els impostos de petits comtats) com són la caseta de sorra, el tobogan. Els actors, quan no actuen queden palplantats fora del quadre de gespa artificial. Seria més còmode i coherent situar-los en bancs de fusta. Perquè així podrien trencar millor la convenció del fora/dins. 

Pel que fa al text de Marlowe compta amb poca complexitat. No legitima gaire l'ànsia de Poder dels seus personatges. Només la reina, quan prova de fer un discurs que li permeti recuperar la dinastia, li tallen perquè el Poder demana sang i no massa saliva. Eduard II és capriciós. Decidieix tenir de camarlenc un plebeu, el seu amant. I aquest "tenir" el fa perdre tot. Llavors és quan implora els drets inalienables del que és: té sang blava i es mereix la corona. Però el Parlament (en realitat, l'aristocràcia més escloent) ha estovat el seu domini i converteix el Poder del rei en el d'aquell que habitava un dels planetes d'"El Petit Príncep"... Pot fer allò que la Natura (o en aquest cas, la Cort) li permet. 

Als actors de Parking Shakespeare, tant habituats a treballar a l'aire lliure, els hi queda un pèl gros els focus d'escena. Els falta concentrar-se en els personatges i eliminar els gestos innecessaris. Les cançonetes no sempre aconsegueixen el joc. Sí que és correcte la interpretació naturalista dels adults, encara que vagin vestit de pantalons curts. Per últim, celebrar l'encert amb les acotacions adreçades a públic: cada cop que el text permet fer una traslació a les vergonyes polítiques d'avui, no s'estalvia el comentari (sense necessitat de fer gestos, tons, ni donar noms dels possibles protagonistes). Com ara fer declaracions des d'una televisió de plasma o decidir que la llei recau sobre el seu poder i no sobre la veu del poble.

Trivial