Eduard II és l'obra del teatre elisabetià més representada i també la més moderna, a banda de les de Shakespeare. En aquest text, Christopher Marlowe recrea el regnat d’Eduard II, que va viure la revolta dels seus nobles a causa de la seva relació amb Piers Gaveston i dels privilegis que li va atorgar. És una de les poques obres de l’època que tracta la relació amorosa i eròtica entre dos homes i l'única que ho fa amb tota normalitat.
Però més que això, Eduard II és una obra sobre el poder, on desapareix l’ètica i la idea del bé comú. Assistim a una lluita cega,bàrbara i estúpida pel poder, tant per aconseguir-lo com per conservar-lo.
Per una banda, tenim el rei, el detentor del poder, el cap del govern; i per l’altra, la cort, els representants dels poders fàctics de la societat: el financer, l'eclesiàstic i el militar. L'equilibri entre ells es basa en el pacte tàcit segon el qual els segons deixen governar el primer mentre aquest no faci res que els perjudiqui. Però quan el rei posa per damunt d'ells el seu amant, es declara la guerra. Una guerra sense sentit ja que al darrere no hi ha cap projecte, cap ideal, només la defensa d’uns privilegis.
El que busquen aquests personatges, com la majoria dels polítics d'avui, és només el poder pel poder, la sensació de sentir-se poderosos, en definitiva, un poder sense ideals. Aquests personatges, com els d'avui, ens fan pensar en uns nens que es barallen al pati de l'escola: la violència té la mateixa crueltat estúpida i els arguments la mateixa falta de sentit.
Unes baralles que són predominantment masculines, com també el nostre model de poder, on l'única dona es mou com pot, fins que a poc a poc, es deixa seduir pel joc cínic de la política.
Qui pot resistir-se a la fascinació del poder?
He de decir que tengo hartura de Shakespeare, pero el Marlowe que presenta Parking Shakespeare en el Teatro Tantarantana, me despertaba curiosidad. Había un handicap a superar, el espacio. Es una compañía que siempre ha representado sus espectáculos en espacios no-convencionales, en verano en el parque del Nord y en invierno en la Fabra Coats o en la Fundación Palo Alto, este año han decidido probar la platea convencional, a la italiana, craso error (a mi juicio) (...)
(...)
Roberto Romei dirige en su nuevo teatro, quizás la elección de la compañía al director hubiera sido acertada, si como director artístico adjunto del Tantarantana conociera el espacio donde pisan sus actores, en la duda de si lo conoce o no, el aprovechamiento escénico es nulo. Amplían unos metros el escenario de este teatro esta temporada, para luego acortarlo tanto que en los numerosos y desgraciados momentos de estatismo interpretativo, los actores se pisan los unos a los otros. Parking Shakespeare era libertad, no este inmovilismo, entre hacer correr a Carles Gilabert en Woyzeck por toda la nave de Palo Alto y quedarse petrificado en su medio metro de tierra, debe haber un término medio.
Sin saber a ciencia cierta quien fue Marlowe, si un alter ego del mismo Shakespeare o si realmente existió de verdad, Eduard II es un texto simplista, falto de escenas con chicha, sin entidad, una comedia o un drama dependiendo el prisma con el que se mire, pero no hay lugar para la risa ni para el llanto, te deja con el mismo frío con el que entraste. La falta de dirección traspasa el espacio escénico, los actores dicen el texto sin sentirlo, no hay emoción, no se miran, están a expensas de un público que les da la cara mientras sigue esperando que algo pasa en el vacío. No veo interpretaciones, veo actores solos que no luchan por salvaguardar los muebles, que no hay, pero ni por el columpio vale la pena luchar. (...)
